La Santa Casa de Loreto no és només una «reliquia», sinó també una valuosa «icona» concreta. És «icona» no de veritats abstractes, sinó d'un esdeveniment i d'un misteri: l'Encarnació del Verbo. L'Encarnació, que es recorda dins d'aquestes santes parets, recupera de cop el seu genuí significat bíblic; no es tracta d'una mera doctrina sobre la unió entre el diví i l'humà, sinó, més aviat, d'un esdeveniment ocorregut en un punt precís del temps i de l'espai, com ho posen meravellosament en relleu les paraules de l'Apostol: «Quan va arribar la plenitud del temps, Déu va enviar el seu Fill, nascut de dona» (Gal 4, 4). Maria és la Dona, és, per dir-ho així, l'«espai» físic i espiritual alhora, en què ha tingut lloc l'Encarnació. Però també la Casa on ella va viure constitueix un recordatori gairebé plàstic d'aquesta concreció. El record de la vida oculta de Natzaret evoca qüestions de màxima concreció i properes a l'experiència de cada home i de cada dona. Ell desperta el sentit de la santedat de la família, fent veure de cop tot un món de valors, avui tan amenaçats, com la fidelitat, el respecte de la vida, l'educació dels fills, la pregària, que les famílies cristianes poden redescobrir dins les parets de la Santa Casa, primera i exemplar «església domèstica» de la història. La Santa Casa recorda, alhora, també la grandesa de la vocació a la vida consagrada i a la virginitat pel Regne, la qual va tenir aquí la seva gloriosa inauguració en la persona de Maria, Verge i Mare. Als joves, a més, que innumerables pelerinitzen a la Casa de la Mare, voldria repetir-los les paraules que els vaig dirigir en una altra ocasió: «Camineu cap a Maria, camineu amb Maria... Feu ressonar en el vostre cor el seu fiat». Puguin els joves renovar, a la llum dels ensenyaments de la Casa de Natzaret, el seu compromís en el laicat catòlic per a tornar a portar Crist als cors, a les famílies, a la cultura i a la societat. L'esforç just dels nostres temps per reconèixer a la dona el lloc que li correspon a l'Església i a la societat troba també aquí una ocasió de màxima adequació per a aprofundir. Pel fet que Déu «va enviar el seu Fill nascut de dona» (Gal 4, 4), cada dona ha estat elevada, en Maria, a una dignitat tal que no se'n pot concebre una més gran. Cap consideració teòrica, a més, podrà mai exaltar la dignitat del treball humà tant com el simple fet que el Fill de Déu va treballar a Natzaret i va voler ser anomenat «fill del fuster» (cf. Mt 13, 55). Finalment, com no fer esment de la «opció pels pobres» que l'Església va fer al Concili (cf. Lumen gentium, 8) i ha reafirmat cada vegada més clarament després? Les austeres i humils parets de la Santa Casa ens recorden visualment que és Déu mateix qui ha inaugurat aquesta opció en Maria, la qual, com diu un bell text conciliar, «brilla entre els humils i els pobres del Senyor, que amb confiança esperen i reben d'ell la salvació» (ibid., 20). Sempre en relació amb aquest tema de la pobresa i del patiment, un lloc privilegiat han tingut en la història del Santuari els malalts que van ser entre els primers a acudir com a pelegrins a la Santa Casa i a difondre la seva fama entre els pobles. On podrien ells, d'altra banda, ser acollits millor, si no a la casa d'Aquella que precisament les «lletanies lauretanes» ens fan invocar com a «salut dels malalts» i «consoladora dels afligits»?
«Pugui aquest Santuari de Loreto – com va dir Joan XXIII – ser sempre com una finestra oberta al món, a recordatori de veus arcanes, anunciant la santificació de les ànimes, de les famílies, dels pobles».

De la Carta de Sant Joan Pau II per al VII centenari del santuari de la Santa Casa de Loreto