«Maria va: L’ànima me magnifica el Senyor i l’esperit meu s’alegra en Déu, el meu Salvador» (Lc 1, 46). Diu: el Senyor m’ha exaltat amb un don tan gran i tan inaudit que no è possible expressar-lo amb cap llenguatge: a penes el pot comprendre el cor en profunditat. Aixì, dono un himne de gràcies amb totes les forces de la meva ànima i em dono, amb tot allò que visc i sento i comprendo, a la contemplació de la grandesa sense fi de Dé, ja que el meu esperit s’alegra de l’eterna divinitat d’aquell mateix Jesù, ès a dir, del Salvador, del qual el meu si è fet fèrtil per una concepció temporal.
Perquè ha fet en mi coses grans l’Omnipotent, i sant è el seu nom (cf. Lc 1, 49). Es pensi al principi del càntic on è dit: «L’ànima me magnifica el Senyor». De veritat, només aquella ànima a qui el Senyor s’ha dignat de fer coses grans pot magnificar-lo amb lloa digna i exhortar els que són participants de la mateixa promesa i del mateix disseny de salvació: Magnifiqueu amb mi el Senyor, exaltem junts el seu nom (cf. Sl 33, 4). Qui descuidarà de magnificar, en la mesura que depengui d’ell, el Senyor que ha conegut i de santificar-ne el nom, «serà considerat el més petit al regne dels cels» (Mt 5, 19).
El seu nom, a més, è dit sant perquè amb el cim de la seva singular poténcia transcendeix tota criatura i è de lluny per sobre de tot allò que ha fet.
«Ha ajudat Israel, el seu servent, recordant-se de la seva misericòrdia» (Lc 1, 54). Diu molt bé Israel servent del Senyor, ès a dir, obedient i humil, perquè d’ell va ser acollit per ser salvat, segons diu Osea: Israel è el meu servent i jo l’he estimat (cf. Os 11, 1). De fet, qui menysprea d’humiliar-se no pot certament ser salvat ni dir amb el profeta: «Mira, Déu è el meu auxili, el Senyor em sosté» (Sl 53, 6) i: Qui es faci petit com un infant serà el més gran al regne dels cels (cf. Mt 18, 4).
«Com havia promés als nostres pares, a Abraham i a la seva descendència, per sempre» (Lc 1, 55). S’enté la descendència espiritual, no carnal, d’Abraham; són inclosos, ès a dir, no només els generats segons la carn, sinó també aquells que han seguit les petjades de la seva fe, tant en la circumcisió com en la incircumcisió. També ell va creure quan no era circumcis, i li va ser imputat a justícia. La vena del Salvador va ser promesa a Abraham i a la seva descendència, ès a dir, als fills de la promesa, als quals è dit: «Si pertanyeu a Crist, llavors sou descendència d’Abraham, hereus segons la promesa» (Gal 3, 29).
ès a dir, cal destacar que les mares, la del Senyor i la de Joan, preveuen profetitzant el naixement dels fills: i això è bé, perquè, com el pecat va tenir inici per una dona, aixì de dones comencin també els beneficis, i com el món va tenir la mort per l’engany d’una dona, aixì de dues dones, que a càrrec profetitzen, li sigui restituída la vida.

Del «Comentari sobre sant Lluc» de sant Beda el Venerable, sacerdot