Qui s'estima a si mateix no pot estimar Déu; qui en canvi no s'estima a si mateix a causa de les més importants riqueses de l'amor de Déu, aquest estima Déu. D'aquí en deriva que ell mai no busca la seva glòria, sinó la glòria de Déu. Qui en efecte s'estima a si mateix busca la pròpia glòria, mentre qui estima Déu busca la glòria del seu creador.
És propi de l'ànima que experimenta i estima Déu buscar sempre la seva glòria en tot allò que fa, gaudir de la submissió a la seva voluntat, perquè la glòria pertany a Déu a causa de la seva majestat, mentre a l'home li convenen la submissió per a l'assoliment de la familiaritat amb Déu. Quan nosaltres també fem així, som feliços de la glòria del Senyor i, segons l'exemple de Joan Baptista, comencem a dir: «Ell ha de créixer i jo, en canvi, disminuir» (Jn 3, 30).
He conegut una persona que patia, perquè no aconseguia estimar Déu com volia. I, no obstant això, l'estimava sent la seva ànima encesa per l'amor de Déu. Així Déu era glorificat en ella, encara que ella fos un res. Qui és així no s'alaba amb les paraules, sinó que es reconeix per allò que és. Fins i tot per la gran voluntat d'humilitat no pensa en la seva dignitat, sentint-se al servei de Déu, com la llei prescriu als sacerdots. Per la preocupació d'estimar Déu s'oblida de la seva dignitat, i manté la pròpia glòria amagada en la profunda caritat que té per Déu, i no pensa més en si mateix, arribant, per la seva gran humilitat, a considerar-se servent inútil. Fem nosaltres també així, evitant els honors o la glòria a causa de les immenses riqueses de l'amor de Déu, que realment ens estima.
Qui estima Déu en el fons del seu cor, aquest és conegut per ell. Quant més es pot rebre l'amor de Déu, tant més s'estima. Qui ha tingut la sort d'assolir una semblant perfecció desitja ardentment la il·luminació divina fins a sentir-se'n impregnat, roman oblidat de si mateix i ve tot transformat en la caritat.
Aleshores, tot i viure al món, no pensa més en les coses del món; i mentre encara es troba en el cos, té la seva ànima contínuament dirigida a Déu. Com que el seu cor és cremat pel foc de la caritat, és tan unit a Déu que ignora completament l'amor propi i pot dir, amb l'Apostol: «Si hem estat fora de sentit, ho hem estat per Déu; si som assenyats, ho som per vosaltres» (2 Cor 5, 13).

Dels «Capítols sobre la perfecció espiritual» de Diàdoc de Fotice, bisbe de Fotice, a l'antic Epir