Senyor, a tu he cridat, corre a ajudar-me (cf. Sal 140, 1). Això ho podem dir tots. No ho dic jo, sinó el Crist total. Però ho va dir Crist més especialment en persona del cos, perquè, mentre era aquí a baix, va pregar portant la nostra humanitat, va pregar al Pare en persona del cos. De fet, mentre pregava, de tot el seu cos escorrien gotes de sang, segons com trobem al evangel: «Jesús va pregar amb més intensitat, i va suar sang» (Lc 22, 44). Què vol dir aquesta efusió de sang de tot el cos, sinó la passió que tota l'Església continua a suportar als seus màrtirs?
Senyor, a tu he cridat, corre a ajudar-me; escolta la meva veu quan t'invoco (cf. Sal 140, 1). Cregies que ja havia acabat el càstig de cridar, quan deies: He cridat a tu. Has cridat, sí, però no et creguis ara segur. Si la tribulació hagués passat definitivament, no caldria més cridar; però si la tribulació de l'Església, és a dir, del cos de Crist, continua fins al fi del món, no diguis només: He cridat a tu, corre a ajudar-me, sinó que afegeix: Escolta la meva veu, quan t'invoco.
«Com l'encens pugi a tu la meva oració, les meves mans alçades com a sacrifici de la vesprada» (Sal 140, 2).
Tot cristià sap que aquesta expressió s'atribueix al cap mateix. De fet, cap al final de la vesprada el Senyor va exalar a la creua el seu esperit, que després tornaria a reprendre. No el va exalar, de fet, contra la seva voluntat. Per això hem estat representats també en aquest cas.
Quina part d'ell, de fet, penjava de la creu, sinó allò que havia assumit de nosaltres? I aleshores, com podria succeir que en un moment determinat el Pare deixi i abandoni el seu únic Fill, que és amb ell un sol Déu? Tanmateix Crist, crucificant la nostra feblesa a la creu, en què, com diu l'Apostol: «El nostre home vell ha estat crucificat amb ell» (Rm 6, 6), va cridar amb la veu de la nostra mateixa humanitat: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» (Sal 21, 1).
Això, doncs, és el sacrifici vespertí: la passió del Senyor, la creu del Senyor, l'ofrena de la víctima de salvació, l'holocaust agradable a Déu. I en la seva resurrecció va canviar aquell sacrifici vespertí en ofrena matinal. L'oració, doncs, que s'eleva intacta d'un cor fidel, puja com l'encens de l'altar sant.
Res és més agradable que el perfum del Senyor. D'aquest suau perfum s'omplin tots els creients.
«El nostre home vell, són paraules de l'Apostol, ha estat crucificat amb ell, perquè fos destruït el cos del pecat, i nosaltres no fossim més esclaus del pecat» (Rm 6, 6).

Dels «Comentaris als salms» de sant Agustí, bisbe