«Jo soc el bon pastor» (Jn 10, 11). A Crist li compete clarament ser pastor. En efecte, com el ramat comú és conduït i pasturat pel pastor, així els fidels són refetjos per Crist amb un aliment espiritual, amb el seu cos i la seva sang. «Un temps», diu l’Apòstol, «éreu errants com ovelles, però ara heu tornat al pastor i guardià de les vostres ànimes» (1 Pt 2, 25). I el profeta: «Com un pastor, ell fa pasturar el ramat» (Is 40, 11).
Ma com Crist ha dit que el pastor entra per la porta i que ell és la porta, mentre aquí diu de ser el pastor, n’segueix que ell entra a través de si mateix. I veritablement entra a través de si mateix, perquè es revela a si mateix i per si mateix coneix el Pare. Nosaltres, en canvi, entrem per ell, perquè per ell som fets feliços.
Ma observa que cap altre, a part d’ell, és la porta, perquè cap altre és la llum vera, però la posseeix només en la mesura que li és participada per ell. «Ell no era la llum», és dit de Joan Baptista, «sinó que havia de donar testimoni de la llum» (Jn 1, 8).
En canvi, de Crist és dit: «Venia al món la llum vera, aquella que il·lumina tot home» (Jn 1, 9). I per això ningú no diu de si mateix de ser la porta. Això, Crist ho va reservar només per a si mateix. Mentre que va participar a altres la tasca de ser pastors. En efecte, Pere va ser pastor, ho van ser els altres apòstols, ho són els bons bisbes. «Us donaré, diu l’Escriptura, pastors segons el meu cor» (Jr 3, 15). Encara que, en efecte, els caps de l’Església, que són els seus fills, tots siguin pastors, no obstant això diu de ser-ho ell d’una manera singular: «Jo soc el bon pastor», amb la finalitat d’introduir amb suavitat la virtut de la caritat. No es pot ser, en efecte, bon pastor si no esdevé una cosa sola amb Crist i els seus membres mitjançant la caritat. La caritat és el primer deure del bon pastor, per això diu: «El bon pastor dona la vida per les ovelles» (Jn 10, 11). En efecte, hi ha diferència entre el bon pastor i el dolent: el bon pastor té com a objectiu el bé del ramat, mentre que el dolent el propi.
En els guardians d’ovelles no s’exigeix que, per ser jutjats bons, exposin la seva pròpia vida per a la salvació del ramat. Però com que la salvació del ramat espiritual té més pes que la vida corporal del pastor, quan s’apropa el perill del ramat, tot pastor espiritual ha d’afrontar el sacrifici de la vida corporal. Això diu el Senyor: «El bon Pastor dona la seva vida per les seves ovelles». Ell els consagra la seva persona en l’exercici de l’autoritat i de la caritat. S’exigeixen totes dues coses: que li obeïssin i que les estimés. En efecte, la primera sense la segona no és suficient.
Crist ens ha donat l’exemple d’aquesta ensenyança: «Si Crist ha donat la seva vida per nosaltres, també nosaltres hem de donar la vida pels germans» (1 Jn 3, 16).

De l’«Exposició sobre Joan» de sant Tomàs d’Aquino, sacerdot