La fe salva el tresor de la nostra ànima

Paul, observant en ell les riqueses de la saviesa interior i veient que, per fora, era un cos corruptible, digué: «Tenim aquest tresor en vasos de fang» (2 Cor 4, 7).

E aquí que en el beat Job el vas de fang sentí per fora els cops i les trencadures, però aquest tresor internament va romandre intacte. Per fora es va esquinçar a causa de les ferides, però el tresor de la saviesa, a l'interior, ressorgia inexhauriblement, fins al punt de manifestar-se per fora en aquestes santes expressions: «Si de Déu acceptem el bé, per què no hauríem d'acceptar el mal?» (Jb 2, 10).

Anomena béns els dons de Déu, tant temporals com eterns; però, en canvi, anomena mals els flagells presents, dels quals el Senyor diu per boca del profeta: «Jo sóc el Senyor i no n'hi ha cap altre; fora de mi no hi ha déu. Jo formo la llum i creo les tenebres, faig el bé i provoco la desgràcia» (Is 45, 5a. 7).

«Jo formo la llum i creo les tenebres», perquè, mentre amb els flagells es creen per fora les tenebres de la pena, s'encén a l'interior la llum de les grans experiències espirituals. «Faig el bé i provoco la desgràcia», perquè a la pau amb Déu som portats de nou quan les coses creades bé, però no desitjades bé, es transformen, per a nosaltres, en flagells i patiments. Nosaltres vam entrar en conflicte amb Déu a causa de la culpa. És just, doncs, que tornem a la pau amb ell mitjançant els flagells. Quan, en efecte, tota cosa creada bé es torna per a nosaltres en patiment, som reconduïts pel camí recte, i la nostra ànima és regenerada amb l'humilitat a la pau del Creador.

Però en les paraules de Job cal observar atentament amb quanta habilitat de raonament ell sap concloure contra les afirmacions de la seva dona, dient: «Si de Déu acceptem el bé, per què no hauríem d'acceptar el mal?».

És certament un gran consol en les tribulacions recordar els beneficis del nostre Creador, mentre es suporten les adversitats. Ni el que ve de la pena ens pot desanimar, si de seguida recordem a la ment el consol que els dons ens porten. Per això ha estat escrit: En temps de prosperitat no oblidis la desgràcia, i en temps de desgràcia no oblidis el benestar (cf. Sir 11, 25).

Qualsevol que gaudeixi de prosperitat, però en temps d'aquesta no tingui temor també dels flagells, a causa del benestar cau en l'arrogància. Qui, en canvi, oprimat pels flagells, no busca alhora de consolar-se amb el record dels dons rebuts, és aniquilat pels sentiments de desànim o fins i tot de desesperació. Cal, doncs, unir juntes les dues coses, de manera que l'una sigui sempre sostinguda per l'altra: el record del bé mitigarà el patiment del flagell; la desconfiança respecte a les joies terrestres i la temor del flagell frenaran la joia del don.

L'home sant, per tant, per alleujar el seu ànim oprimat enmig de les ferides, en el patiment dels flagells consideri la dolçor dels dons, i digui: «Si de Déu acceptem el bé, per què no hauríem d'acceptar el mal?».

Sant Gregori Magne, papa