Agostino, vescovo
Dels «Tractats sobre Joan» de sant Agustí, bisbe
Arribà una dona de Samaria a treure aigua
Arribà una dona de Samaria a treure aigua
«Arribà, doncs, una dona» (Jn 4, 7): figura de l'Església, encara no justificada, però a punt de ser-ho. Aquest és el tema de la conversa.
Vén sense saber-ho, troba Jesús, que comença a parlar amb ella.
Vegem sobre què, vegem per què «Vingué una dona de Samaria a treure aigua». Els samaritans no pertanyien al poble jueu: eren, de fet, estrangers. És significatiu el fet que aquesta dona, que era figura de l'Església, vingués d'un poble estranger. L'Església, de fet, vindria dels pagans, que, per als jueus, eren estrangers.
Reconeixem-nos en ella, i en ella donem gràcies a Déu per nosaltres. Ella era una figura, no la veritat, perquè també ella primer representà la figura per convertir-se després en veritat. De fet, creué en ell, que volia fer d'ella la nostra figura. «Vingué, doncs, a treure aigua». Havia vingut simplement a treure aigua, com solen fer homes i dones.
«Li digué Jesús: Dóna'm a beure. Els seus discípols, de fet, s'havien anat a la ciutat a comprar aliments. Però la samaritana li digué: Com és que tu, que ets jueu, em demanes a beure a mi, que sóc una dona samaritana? Els jueus, de fet, no mantenen bones relacions amb els samaritans» (Jn 4, 7-9).
Veu com eren estrangers entre ells: els jueus no usaven ni tan sols els recipients dels samaritans. I com que la dona portava amb ella la gerra amb què treia l'aigua, s'admirà que un jueu li demanés a beure, cosa que els jueus no solien mai fer. Però aquell que demanava a beure, tenia set de la fe de la samaritana.
Senta ara bé qui és aquell que demana a beure. «Jesús li respongué: Si coneguessis el don de Déu i qui és aquell que et diu: Dóna'm a beure, tu mateixa li hauries demanat i ell t'hauria donat aigua viva» (Jn 4, 1Demana a beure i promet de dessetegar. És necessitat com un que espera de rebre, i abonda com qui és capaç de saciar. «Si coneguessis», diu, «el don de Déu». El don de Déu és l'Esperit Sant. Però Jesús parla a la dona d'una manera encara velada, i poc a poc s'obre un camí al seu cor. Potser ja l'ensenya. Què hi ha, de fet, de més dolç i de més afectuós que aquesta exhortació: «Si coneguessis el don de Déu i qui és aquell que et diu: Dóna'm a beure, tu mateixa li hauries demanat i ell t'hauria donat aigua viva»?
Quina aigua, doncs, està a punt de donar-li, sinó aquella de la qual està escrit: «En tu és la font de la vida» (Sal 35, 10)?
De fet, com podran tenir set aquells que «Es sacien de l'abundància de la teva casa»? (Sal 35, 9).
Prometia una certa abundància i sacietat de l'Esperit Sant, però ella encara no ho comprenia, i, no comprenent-ho, què responia? La dona li diu: «Senyor, dóna'm d'aquesta aigua, perquè no tingui més set i no continuï venint aquí a treure aigua» (Jn 4, 15). La necessitat la forçava a la fatiga, però la seva feblesa no s'hi adaptava de bon grat. Oh! si hagués sentit: «Vineu a mi, vosaltres tots, que esteu afatigats i oprimits, i jo us donaré descans»! (Mt 11, 28). De fet, Jesús li deia això, perquè no hagués de fatigar-se més, però la dona encara no ho entenia.
Dels «Tractats sobre Joan» de sant Agustí, bisbe
Vén sense saber-ho, troba Jesús, que comença a parlar amb ella.
Vegem sobre què, vegem per què «Vingué una dona de Samaria a treure aigua». Els samaritans no pertanyien al poble jueu: eren, de fet, estrangers. És significatiu el fet que aquesta dona, que era figura de l'Església, vingués d'un poble estranger. L'Església, de fet, vindria dels pagans, que, per als jueus, eren estrangers.
Reconeixem-nos en ella, i en ella donem gràcies a Déu per nosaltres. Ella era una figura, no la veritat, perquè també ella primer representà la figura per convertir-se després en veritat. De fet, creué en ell, que volia fer d'ella la nostra figura. «Vingué, doncs, a treure aigua». Havia vingut simplement a treure aigua, com solen fer homes i dones.
«Li digué Jesús: Dóna'm a beure. Els seus discípols, de fet, s'havien anat a la ciutat a comprar aliments. Però la samaritana li digué: Com és que tu, que ets jueu, em demanes a beure a mi, que sóc una dona samaritana? Els jueus, de fet, no mantenen bones relacions amb els samaritans» (Jn 4, 7-9).
Veu com eren estrangers entre ells: els jueus no usaven ni tan sols els recipients dels samaritans. I com que la dona portava amb ella la gerra amb què treia l'aigua, s'admirà que un jueu li demanés a beure, cosa que els jueus no solien mai fer. Però aquell que demanava a beure, tenia set de la fe de la samaritana.
Senta ara bé qui és aquell que demana a beure. «Jesús li respongué: Si coneguessis el don de Déu i qui és aquell que et diu: Dóna'm a beure, tu mateixa li hauries demanat i ell t'hauria donat aigua viva» (Jn 4, 1Demana a beure i promet de dessetegar. És necessitat com un que espera de rebre, i abonda com qui és capaç de saciar. «Si coneguessis», diu, «el don de Déu». El don de Déu és l'Esperit Sant. Però Jesús parla a la dona d'una manera encara velada, i poc a poc s'obre un camí al seu cor. Potser ja l'ensenya. Què hi ha, de fet, de més dolç i de més afectuós que aquesta exhortació: «Si coneguessis el don de Déu i qui és aquell que et diu: Dóna'm a beure, tu mateixa li hauries demanat i ell t'hauria donat aigua viva»?
Quina aigua, doncs, està a punt de donar-li, sinó aquella de la qual està escrit: «En tu és la font de la vida» (Sal 35, 10)?
De fet, com podran tenir set aquells que «Es sacien de l'abundància de la teva casa»? (Sal 35, 9).
Prometia una certa abundància i sacietat de l'Esperit Sant, però ella encara no ho comprenia, i, no comprenent-ho, què responia? La dona li diu: «Senyor, dóna'm d'aquesta aigua, perquè no tingui més set i no continuï venint aquí a treure aigua» (Jn 4, 15). La necessitat la forçava a la fatiga, però la seva feblesa no s'hi adaptava de bon grat. Oh! si hagués sentit: «Vineu a mi, vosaltres tots, que esteu afatigats i oprimits, i jo us donaré descans»! (Mt 11, 28). De fet, Jesús li deia això, perquè no hagués de fatigar-se més, però la dona encara no ho entenia.
Dels «Tractats sobre Joan» de sant Agustí, bisbe
