El mateix Verb de Déu, aquell que és abans del temps, l'invisible, l'incomprensible, aquell que és fora de la matèria, el Principi que té origen del Principi, la Llum que neix de la Llum, la font de la vida i de la immortalitat, l'expressió de l'arquetip diví, el segell que no coneix canvis, la imatge invariable i autèntica de Déu, aquell que és el terme del Pare i la seva Parola, ve en ajuda de la seva pròpia imatge i es fa home per amor de l'home. Assumeix un cos per salvar el cos, i per amor de la meva ànima accepta unir-se a una ànima dotada d'intel·ligència humana. Així purifica aquell al qual s'ha fet semblant. Per això es va fer home en tot com nosaltres, excepte en el pecat. Va ser concebut de la Verge, ja santificada per l'Esperit Sant en l'ànima i en el cos per l'honor del seu Fill i la glòria de la virginitat.
Déu, d'una certa manera, en assumir la humanitat, la va completar, quan va reunir en la seva persona dues realitats distants entre si, és a dir, la natura humana i la natura divina. Aquesta va conferir la divinitat i aquella la va rebre.
Aquell que dona riquesa als altres es fa pobre. Demana en esmòla la meva natura humana perquè jo em faci ric de la seva natura divina. I aquell que és la totalitat es despulla de si mateix fins a l'anul·lació. Es priva, en efecte, encara que per poc temps, de la seva glòria, perquè jo participi de la seva plenitud.
Oh, sobrada riquesa de la divina bondat!
Però què significa per a nosaltres aquest gran misteri? Això: jo he rebut la imatge de Déu, però no l'he sabut conservar intacta. Llavors ell assumeix la meva condició humana per salvar-me, fet a la seva imatge, i per donar-me, a mi, mortal, la seva immortalitat.
Era certament convenient que la natura humana fos santificada mitjançant la natura humana assumida per Déu. Així, ell, amb la seva força, va vèncer la potència demoníaca, ens va donar de nou la llibertat i ens va reconduir a la casa paterna per la mediació del seu Fill. Va ser Crist qui ens va merèixer tots aquests béns i ho va operar tot per la glòria del Pare.
El bon Pastor, que ha donat la seva vida per les seves ovelles, busca l'ovella perduda pels muntanyes i pels turons on s'ofereixien sacrificis als ídols. Un cop trobada, se la posa sobre aquells mateixos espatlles que haurien de portar el fusta de la creu i la torna a la vida de l'eternitat.
Després de la primera llum incerta del Precursor, ve la Llum mateixa, que és tota resplendor. Després de la veu ve la Paraula, després de l'amig de l'Espos ve l'Espos mateix.
El Senyor ve després d'aquell que li va preparar un poble escollit i va predisposar els homes a l'efusió de l'Esperit Sant mitjançant la purificació en l'aigua.
Déu es va fer home i va morir perquè nosaltres rebéssim la vida. Així, som ressuscitats amb ell perquè amb ell hem mort, som glorificats perquè amb ell som ressuscitats.

Dels «Discursos» de sant Gregori de Nissa, bisbe