Què és l'home perquè et recordis d'ell?» (Sal 8, 5). Quin nou i gran misteri envolta la meva existència? Per què sóc petit i alhora gran, humil o excel·lent, mortal i immortal, terreny i alhora celestial? La primera condició ve del món inferior, l'altra de Déu; aquella de l'esfera material, aquesta de l'esperit. 
És necessari que sigui sepultat amb Crist, que resusciti amb Crist, que sigui cohereu amb Crist, que esdevingui fill de Déu, sinó que esdevingui el mateix Déu.
Aquesta és la profunda realitat que està continguda en aquest nou i gran misteri. Déu ha assumit plenament la nostra humanitat i ha estat pobre per fer ressuscitar la carn, salvar-ne la imatge primitiva i restaurar així l'home perquè ens fem una sola cosa amb Crist. Ell s'ha comunicat plenament a nosaltres. Tot allò que ell és, ha esdevingut completament nostre. En tot aspecte nosaltres som ell. Per ell portem en nosaltres la imatge de Déu, del qual i pel qual hem estat creats. La fisonomia i la empremta que ens caracteritza és la de Déu. Per tant, només ell pot reconèixer-nos per allò que som. En conseqüència, passen a segon pla les diferències i les distincions físiques i socials, que certament existeixen entre els homes. Per això es pot dir que ja no hi ha home ni dona, ni barbare ni escita, ni esclau ni lliure (cf. Cl 3, 11).
Que Déu vulgui que també en el futur aconseguim esdevenir allò que esperem ser i que l'amor de Déu ens ha preparat! Ell exigeix poc de nosaltres, però ara i sempre fa grans dons a aquells que l'estimen. I aleshores, plens d'esperança en ell, patim-ho tot i suportem-ho tot alegrement. Tenim el coratge de donar-li gràcies sempre i en tot lloc, en la joia i en la tristesa. Convencem-nos que les tribulacions són instrument de salvació. I a més, no ens oblidem de recomanar al Senyor les nostres ànimes i també les d'aquells que ens han precedit en el comú viatge cap a la casa paterna.
Oh Senyor, ets tu qui has creat totes les coses, tu qui has modelat el meu ésser. Tu ets Déu, Pare i guia de tots els homes. Ets el sobirà de la vida i de la mort. Ets la defensa i la salvació de les nostres ànimes. Ets tu qui ho fas tot. Ets tu qui dirigeixes el progrés de totes les coses, triant els terminis més oportuns i obeint la teva infinita saviesa i providència i sempre a través de la teva paraula.
Recebeix entre els teus braços, oh Senyor, el meu germà major que ens ha deixat. A la seva hora, rep també nosaltres, després d'haver-nos guiat pel pelegrinatge terreny fins a la meta que tu has establert. Fes que ens presentem davant teu ben preparats i serens, no esgotats per la por, no en estat d'inimitat contra tu, almenys en l'últim dia, el de la nostra partida. Fes que no ens sentim arrencats i arrancats per força del món i de la vida i que no ens posem, per tant, controvoglia en camí. Fes, en canvi, que vinguem serens i ben disposats, com qui parteix per a la vida feliç que no acaba mai, per a aquella vida que és en Crist Jesús, Senyor nostre, al qual sigui glòria pels segles dels segles. Amen.

Dels «Discursos» de sant Gregori de Nissa, bisbe