Cristo és sempre present en la seva Església, i sobretot en les accions litúrgiques. És present en el sacrifici de la Missa tant en la persona del ministre, «Ell que, oferint-se una sola vegada a la creu, ofereix encara a si mateix pel ministeri dels sacerdots», com, i en grau summe, sota les espècies eucarístiques. És present amb la seva virtut en els sagraments, de manera que quan algú bateja és Crist qui bateja. És present en la seva paraula, ja que és ell qui parla quan a l'Església es llegeix la Sagrada Escriptura. És present, finalment, quan l'Església prega i canta els salms, ell que ha promès: «On hi ha dos o tres reunits en el meu nom, hi sóc jo, enmig d'ells» (Mt 18, 20).
En aquesta obra tan gran, amb la qual es rendeix a Déu una glòria perfecta i els homes són santificats, Crist associa sempre a si mateix l'Església, la seva estimadíssima esposa, la qual el prega com el seu Senyor i mitjançant ell rendeix el culte al Pare Etern.
Justament per això la Litúrgia és considerada com l'exercici del sacerdoci de Jesucrist; en ella, mitjançant signes sensibles, es significa i, de manera pròpia d'ells, es realitza la santificació de l'home, i s'exerceix pel Cos místic de Jesucrist, és a dir, pel Cap i pels seus membres, el culte públic i integral.
Per tant, cada celebració litúrgica, en tant que obra de Crist sacerdot i del seu Cos, que és l'Església, és acció sagrada per excel·lència, i cap altra acció de l'Església, al mateix títol i al mateix grau, n'iguala l'eficàcia.
En la Litúrgia terrenal hi participem, pregoejant-la, en la celeste, que es celebra a la santa ciutat de Jerusalem, cap a la qual tendim com a pelegrins i on Crist seua a la dreta de Déu com a ministre del santuari i del veritable tabernacle. Junts amb la multitud dels cors celestes cantem al Senyor l'himne de glòria; recordant amb veneració els sants, esperem de compartir en certa manera la seva condició i esperem, com a salvador, el Senyor nostre Jesucrist, fins que ell aparegui, nostra vida, i nosaltres apareguem amb ell en la glòria.
Segons la tradició apostòlica, que té el seu origen en el mateix dia de la resurrecció de Crist, l'Església celebra el misteri pascual cada vuit dies, en allò que es diu justament «dia del Senyor» o «diumenge». En aquest dia, de fet, els fidels han de reunir-se en assemblea per escoltar la paraula de Déu i participar en l'Eucaristia, i així fer memòria de la passió, de la resurrecció i de la glòria del Senyor Jesús i donar gràcies a Déu que els «ha regenerat en l'esperança viva de la resurrecció de Jesucrist dels morts» (1 Pt 1, 3). El diumenge és, doncs, la festa primordial que s'ha de proposar i inculcar a la pietat dels fidels, de manera que resulti també dia d'alegria i de descans del treball. No se li hagin d'anteposar altres celebracions, llevat que siguin de grandíssima importància, perquè el diumenge és el fonament i el nucli de tot l'any litúrgic.

 
De la Constitució «Sacrosanctum Concilium» del Concili ecumènic Vaticà II sobre la sagrada Litúrgia