Dues són les coses que són reservades només a Déu: l'honor de la confessió i el poder de la remissió. A ell hem de fer la nostra confessió; d'ell hem d'esperar la remissió. A Déu només li pertoca remetre els pecats i per això a ell s'ha de confessar. Però l'Omnipotent, havent pres per esposa una dèbil i l'Excel·lent una de baixa condició, de serva n'ha fet una reina i la que li estava sota els peus la va posar al seu costat. En va sortir, de fet, del seu costat, d'on la va comprometre amb ell.

I com totes les coses del Pare són del Fill i les del Fill són del Pare, sent una sola cosa per naturalesa, així l'espós ha donat totes les seves coses a l'esposa, i l'espós ha compartit tot el que era de l'esposa, que també va fer una sola cosa amb ell mateix i amb el Pare. Vull, diu el Fill al Pare, pregant per l'esposa, que com jo i tu som una sola cosa, així ells també siguin una sola cosa amb nosaltres (cf. Jn 17, 21).

L'espós, per tant, és una sola cosa amb el Pare i un amb l'esposa; allò que va trobar d'estrany en l'esposa el va treure, clavant-lo a la creu, on va portar els pecats d'ella sobre el fusta i els va eliminar mitjançant el fusta. El que pertany per naturalesa a l'esposa i és el seu dot, l'ha assumit i se n'ha vestit; en canvi, allò que li pertany pròpiament i és diví l'ha regalat a l'esposa. Ell va anul·lar allò que era del diable, va assumir allò que era de l'home, va donar allò que era de Déu. Per això el que és de l'esposa és també de l'espós.

I aquí, doncs, que aquell que no va cometre pecat i a la boca del qual no va ser trobat engany, pot dir: «Misericòrdia de mi, Senyor: em desfalleixo» (Sal 6, 3), perquè aquell que té la debilitat d'ella, en tingui també el plor i tot sigui comú a l'espós i a l'esposa. D'aquí l'honor de la confessió i el poder de la remissió, per la qual cosa s'ha de dir: «Ves a mostrar-te al sacerdot» (Mt 8, 4).

Per tant, res pot remetre l'Església sense Crist i Crist no vol remetre res sense l'Església. Res pot remetre l'Església si no és a qui és penedit, és a dir, a aquell que Crist ha tocat amb la seva gràcia; Crist no vol tenir res per perdonat a qui menysprea l'Església. «Allò que Déu ha unit, l'home no ho separi. Aquest misteri és gran, ho dic en referència a Crist i a l'Església» (Mt 19, 6; Ef 5, 32). No vulgueu, doncs, desmembrar el cap del cos. El Crist no seria més sencer. Crist, de fet, no és mai sencer sense l'Església, com l'Església no és mai sencera sense Crist. De fet, el Crist total i íntegre és cap i cos alhora; per això diu: «Ningú no ha pujat mai al cel, sinó el Fill de l'home que ha descendit del cel» (Jn 3, 13). Aquest és l'únic home que remete els pecats.

Beat Isac, abat