Els ulls de Déu ens miren on sigui que siguem, qualsevol cosa que fem: el Senyor escolta el nostre cor

Per a quells que preguen, les paraules i la pregària hagin de ser fetes de manera que continguin en si mateixes silenci i temor. Pensem que estem davant de Déu. Cal ser agradosos als ulls divins tant amb la posició del cos com amb el to de la veu. En efecte, com que és cosa de malcriats fer soroll amb crits, així, en canvi, és adequat per a qui està ben educat pregar amb reserva i recolliment. A més, el Senyor ens ha manat i ens ha ensenyat a pregar en secret, en llocs apartats i llunyans, fins i tot a les mateixes cases. És, en efecte, propi de la fe saber que Déu és present en tot lloc, que escolta i veu tots, i que amb la plenitud de la seva majestat penetra fins i tot en els llocs amagats i secrets, com diu l'Escriptura: Jo sóc el Déu que està a prop, i no el Déu que està lluny. Si l'home s'amagarà en llocs secrets, potser per això jo no el veuré? Potser que jo no omple el cel i la terra? (cf. Jr 23, 23-24). I encara: En tot lloc els ulls del Senyor observen atentament els bons i els dolents (cf. Pr 15, 3).
I quan ens reunim amb els germans i celebrem amb el sacerdot de Déu els divins misteris, hem de recordar-nos del respecte i de la bona educació: no agitar per tot arreu les nostres pregàries amb veus desordenades, ni pronunciar amb loquacitat sorollosa una súplica que ha de ser confiada a Déu en actitud humil i devota. Déu no és un que escolti la veu, sinó el cor. No cal cridar per cridar l'atenció de Déu, perquè ell veu els nostres pensaments. Ho demostra molt bé quan diu: «Per què, doncs, penseu coses malvades en el vostre cor?» (Mt 9, 4). I en un altre lloc diu: «I totes les esglésies sabran que jo sóc qui examina els sentiments i els pensaments» (Ap 2, 23).
Per això, al primer llibre dels Reis, Anna, que contenia en si mateixa la figura de l'Església, guarda i conserva aquelles coses que demanava a Déu, no demanant-les a gran veu, sinó amb suavitat i discreció, sinó més aviat, en el secret mateix del cor. Parlava amb pregària amagada, però amb fe manifesta. Parlava no amb la veu, sinó amb el cor, perquè sabia que així Déu escolta. Obtingué efectivament el que demanà, perquè demanà amb confiança. Ho afirma clarament la divina Escriptura: Pregava en el seu cor i només movia els seus llavis, però la veu no s'escoltava, i l'escoltà el Senyor (cf. 1 Sm 1, 13). De la mateixa manera llegim als Salmes: Parleu en els vostres cors, i penediu-vos al vostre llit (cf. Sl 4, 5). Per mitjà del mateix Jeremies, l'Esperit Sant aconsella i ensenya dient: «Tu, o Senyor, has de ser adorat en la consciència» (cf. Bar 6, 5).
Per tant, germans molt estimats, qui prega no ignori de quina manera el publicà hagi pregat juntament amb el fariseu al temple. No tenia els ulls alçats al cel amb impudor, no alçava desmesuradament les mans, sinó que, colpejant-se el pit i condemnant els pecats continguts en el seu interior, implorava l'auxili de la divina misericòrdia. I mentre el fariseu es complaia de si mateix, fou més aviat el publicà qui meregué ser justificat, perquè pregava de la manera correcta, perquè no havia posat l'esperança de salvació en la confiança de la seva innocència, atès que ningú és innocent. Pregava després d'haver confessat humilment els seus pecats. I així, aquell que perdona als humils escoltà la seva pregària.

Sant Ciprià, bisbe i màrtir