La creu ha exercitat la seva força d'atracció sobre tota la terra i ho ha fet servint-se no de mitjans humanament imponents, sinó de la contribució d'homes poc dotats. El discurs de la creu no és fet de paraules buides, sinó de Déu, de la vera religió, de l'ideal evangèlic en la seva autenticitat, del judici futur. Fou aquesta doctrina que va canviar els il·letrats en doctes.
Dels mitjans usats per Déu es veu com la bogeria de Déu és més sàvia que la saviesa dels homes, i com la seva feblesa és més forta que la fortalesa humana. En quin sentit més forta? En el sentit que la creu, malgrat els homes, s'ha imposat sobre tot l'univers i ha atret a si tots els homes. Molts han intentat suprimir el nom del Crucificat, però han obtingut l'efecte contrari. Aquest nom va florir sempre més i es va desenvolupar amb progrés creixent. Els enemics, en canvi, han perit i caigut en ruïna. Eren vius que feien guerra a un mort, i, no obstant això, no l'han pogut vèncer. Per això, quan un pagà diu a un cristià que és fora de la vida, diu una bogeria. Quan em diu que sóc boig per la meva fe, em fa persuadit que sóc mil vegades més savi que ell, que es considera savi. I quan em pensa feble, no s'adona que el feble és ell. Els filòsofs, els reis i, per dir-ho així, tot el món, que es perd en mil afers, no poden ni imaginar el que uns publicans i uns pescadors van poder fer amb la gràcia de Déu. Pensant en aquest fet, Pau exclamava: «El que és feblesa de Déu és més fort que els homes» (1 Cor 1, 25). Aquesta frase és clarament divina. De fet, com podia venir a la ment a dotze pobres homes, i a més ignorants, que havien passat la seva vida als llacs i als rius, d'emprendre una obra semblant? Potser mai havien entrat en una ciutat o en una plaça. I aleshores, com podien pensar d'enfrontar tota la terra? Que fossin porucs i pusil·lanims ho afirma clarament qui va escriure la seva vida sense dissimular res i sense amagar els seus defectes, el que constitueix la millor garantia de veracitat del que asserciona.
Aquest, doncs, relata que quan Crist va ser arrestat després de tants miracles acomplerts, tots els apòstols van fugir i el seu cap el va renegar. Com s'explica, aleshores, que tots aquests, quan el Crist era encara viu, no havien sabut resistir a pocs jueus, mentre després, estant ell mort i sepelit i, segons els increïbles, no ressuscitat, i per tant no capaç de parlar, haurien rebut d'ell tant coratge per enfrontar-se victoriosament contra tot el món? No haurien hagut de dir més aviat: I ara? No ha pogut salvar-se a si mateix, com podrà defensar-nos? No ha estat capaç de protegir-se a si mateix, com podrà estirar-nos la mà des de la mort? En vida no va aconseguir conquerir ni una sola nació, i nosaltres, amb el seu nom sol, hauríem de conquerir el món? No seria de boigs no només posar-se en una empresa semblant, sinó fins i tot només pensar-hi?
És evident, doncs, que, si no l'haguessin vist ressuscitat i no haguessin tingut una prova incontestable de la seva potència, no s'haurien exposat a tant de risc. 

Sant Joan Crisòstom, bisbe
De les «Homilies sobre la primera carta als Corintis»