É el dia natalici per al cel d'una verge: seguim-ne la integritat. És el dia natalici d'una màrtir: oferim com ella el nostre sacrifici. És el dia natalici de santa Agnès!
S'es diu que patí el martiri a dotze anys. Quina cosa més detestable és aquesta barbàrie, que no va saber estalviar ni una edat tan tendra! Però certament molt més gran fou la força de la fe, que ha trobat testimoni en una vida encara a l'inici. Un cos tan petit podia potser oferir espai als cops de l'espasa? I, tanmateix, aquella que semblava inaccessible al ferro, tingué tanta força que va vèncer el ferro. Les noies, seves coetànies, tremolen fins i tot davant la mirada severa dels pares i surten plorant i cridant per petites punxades, com si haguessin rebut qui sap quines ferides. Agnès, en canvi, roman impàvida entre les mans dels carrers, tacades amb el seu sang. Es manté ferma sota el pes de les cadenes i ofereix després tota la seva persona a l'espasa del carrer, ignorant què és morir, però ja preparada per a la mort. Arrastrada a la força a l'altar dels déus i posada entre els carbons encesos, estén les mans a Crist, i sobre els mateixos altars sacrilegs aixeca el trofeu del Senyor victoriós. Posa el coll i les mans en grills de ferro, encara que cap cadena pogués serrar membres tan febles.
Nou gènere de martiri! No era encara capaç de patir tortures, i, tanmateix, ja era madura per a la victòria. Fou difícil la lluita, però fàcil la corona. La tendra edat va donar una lliçó perfecta de fortalesa. Una núvia no aniria tan ràpida a les noces com aquesta verge anà al lloc del suplici: gojosa, àgil, amb el cap adornat no de corones, sinó de Crist, no de flors, sinó de nobles virtuts.
Tots ploren, ella no. La majoria s'admiren que, prodiga d'una vida encara no gaudida, la doni com si l'hagués gaudida plenament. Van admirar tots que ja fos testimoni de la divinitat aquella que per l'edat no podia encara ser àrbitra de si mateixa. Finalment féu que se cregués en el seu testimoni en favor de Déu, ella, a qui encara no se li hauria cregut si hagués testificat en favor dels homes. En veritat, allò que va més enllà de la natura és de l'Autor de la natura.
A quines terribles amenaces no recouré el magistrat, per espantar-la, a quines dolces llicores per convèncer-la, i de quants pretendents al seu braç no li parlà per fer-la recular del seu propòsit! Però ella: «És una ofensa a l'Espos esperar un amant. Em tindrà qui m'ha escollit per primer. Carrer, per què dubtes? Peresqui aquest cos: ell pot ser estimat i desitjat, però jo no el vull». Es mantingué ferma, pregà, inclinà el cap.
Hauries pogut veure el carrer tremolar, com si el condemnat fos ell, tremolar la dreta del botxí, empal·lir el rostre de qui temia el perill d'un altre, mentre la noia no temia el propi. Teniu doncs en una sola víctima un doble martiri, de castetat i de fe. Romané verge i aconseguí la palma del martiri.

Sant Ambròs, bisbe