Aspiracions del cor, ànima de la pregària. Quan pleguem no hem de perdre'ns mai en tantes consideracions, buscant saber què hem de demanar i tement de no saber plegar com cal. Per què no diem més aviat amb el salmista: «Una cosa he demanat al Senyor, aquesta sola busco: habitar a la casa del Senyor tots els dies de la meva vida, per gaudir de la dolçor del Senyor i admirar el seu santuari»? (Sal 26, 4). Allà, en efecte, no hi ha successió de dies com si cada dia hagués d'arribar i després passar. L'inici de l'un no marca la fi de l'altre, perquè hi són presents tots simultàniament. La vida, a la qual pertanyen aquests dies, no coneix cap posta de sol.

Per aconseguir aquesta vida beatificada, la mateixa veritable Vida en persona ens ha ensenyat a plegar, no amb moltes paraules, com si fóssem més fàcilment exaudits, quant més prolixos fóssim. En la pregària, en efecte, ens adresem a aquell que, com diu el mateix Senyor, ja sap allò que ens és necessari, abans que li ho demanem (cf. Mt 6, 7-8).

Pot semblar estrany que Déu ens manegi de fer-li peticions quan ell coneix, abans que li ho demanem, allò que ens és necessari. Hem de reflexionar, però, que a ell no li importa tant la manifestació del nostre desig, cosa que ell coneix molt bé, sinó més aviat que aquest desig es reanimi en nosaltres mitjançant la petició perquè puguem obtenir allò que ell ja està disposat a concedir-nos. Aquest do, en efecte, és molt gran, mentre que nosaltres som tan petits i limitats per acollir-lo. Per això se'ns diu: «Obriu també vosaltres el vostre cor! No us deixeu lligar al jou estrany dels infidels» (2 Cor 6, 13-14).
El do és realment gran, tant que ni mai l'ull l'ha vist, perquè no és color; ni mai l'orella l'ha sentit, perquè no és so; ni mai ha entrat en el cor de l'home (cf. 1 Cor 2, 9), perquè és allà on el cor de l'home ha d'entrar. El rebem amb tanta major capacitat, quant més sòlida sigui la nostra fe, més ferma la nostra esperança, més ardent el nostre desig.

Nosaltres, doncs, pleguem sempre en aquesta mateixa fe, esperança i caritat, amb desig ininterromput. Però en certes hores i en determinades circumstàncies, ens adresem a Déu també amb paraules, perquè, mitjançant aquests signes, puguem estimular-nos a nosaltres mateixos i alhora adonar-nos de quant hem progressat en les santes aspiracions, animant-nos amb major ardor a intensificar-les. Quant més viu sigui el desig, tant més ric serà l'efecte. I per això, què volen dir sinó això les paraules de l'Apòstol: «Plegueu sense cessar» (1 Ts 5, 17) si no això: Desitgeu, sense cansar-vos, d'aquell que sol pot concedir-la, aquella vida beatificada, que no valdria res si no fos eterna?

Sant Agustí, bisbe