Tots els predicadors de la veritat, tots els ministres de la gràcia divina i tots aquells que des de l'inici fins als nostres dies ens han parlat de la voluntat salvífica de Déu, diuen que res és tan car a Déu i tan conforme al seu amor com la conversió dels homes mitjançant un sincer pentiment dels pecats. I precisament per tornar a si els homes, Déu va fer coses extraordinàries, fins i tot va donar la màxima prova de la seva infinita bondat. Per això el Verbe del Pare, amb un acte d'inexplicable humiliació i amb un acte d'increïble condescendència, es va fer carn i es va dignar d'habitar entre nosaltres. Va fer, va patir i va dir tot el que era necessari per reconciliar-nos, nosaltres, enemics i adversaris de Déu Pare. Va tornar a cridar a la vida nosaltres, que n'havíem estat exclosos.
 El Verbe diví no només va guarir les nostres malalties amb la potència dels miracles, sinó que també va prendre sobre si la infirmitat de les nostres passions, va pagar el nostre deute mitjançant el suplici de la creu, com si fos culpable, ell innocent.
Ens va alliberar de molts i terribles pecats. A més, amb molts exemples ens va estimular a ser semblants a ell en la comprensió, en la cortesia i en l'amor perfecte cap als germans. Per això va dir: «No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors a convertir-se» (Lc 5, 32). I encara: «No són els sants els que necessiten el metge, sinó els malalts» (Mt 9, 12). Va dir a més d'haver vingut a buscar l'ovella perduda i d'haver estat enviat a les ovelles perdudes de la casa d'Israel. De manera similar, amb la paràbola de la dracma perduda, va fer al·lusió, encara que velada, a un aspecte particular de la seva missió: ell va venir per recuperar la imatge divina desfigurada pel pecat. Recordem a més el que diu en una altra de les seves paràboles: «Us dic que hi haurà més alegria al cel per un pecador convertit...» (Lc 15, 7). El bon samarità de l'Evangeli va curar amb oli i vi i va embenar les ferides d'aquell que havia caigut entre lladres i havia estat despullat de tot i abandonat sagnant i mig mort al camí. El va posar sobre la seva muntura, el va portar a l'hostal, va pagar el que calia i va prometre de proveir la resta. Crist és el bon samarità de la humanitat.
Déu és aquell pare afectuós, que acull el fill pròdig, s'inclina sobre ell, és sensible al seu pentiment, l'abraça, el revesteix de nou amb els ornaments de la seva glòria paternal i no li retreu res del que ha comès. Crida a l'estable l'ovella que s'havia allunyat de les cent ovelles de Déu. Després d'haver-la trobat que vagava pels turons i les muntanyes, no la torna a l'estable amb empentes i crits amenaçadors, sinó que se la posa a les espatlles i la restitueix il·lesa a la resta de la ramada amb tendresa i amor. Diu: Vineu a mi, vosaltres tots que esteu cansats i oprimits, i us donaré descans (cf. Mt 11, 28). I encara: «Preneu el meu jou sobre vosaltres» (Mt 11, 29). El jou són els mandaments o la vida viscuda segons els preceptes evangèlics. Pel que fa al pes, potser pesat i molest per al penitent, afegeix: «El meu jou és dolç i la meva càrrega lleugera» (Mt 11, 30). Ensenyant-nos la justícia i la bondat de Déu, ens mana: Sigueu sants, sigueu perfectes, sigueu misericordiosos com el vostre Pare celestial (cf. Lc 6, 36); «Perdoneu i us serà perdonat» (Lc 6, 37) i encara: «Tot el que voleu que els homes facin a vosaltres, feu-lo també vosaltres a ells» (Mt 7, 12).

Dels «Letters» de sant Màxim el Confessor, abat