Nosaltres creiem en el Verbo de Déu. No ens basem en paraules sense sentit, ni ens deixem portar per emocions sobtades i desordenades, ni ens deixem seduir pel encant de discursos ben elaborats, sinó que, en canvi, donem fe a les paraules del poder de Déu.
Aquestes coses Déu les ordenava al seu Verbo. El Verbo les deia en paraules per desviar amb elles l’home de la seva desobediència. No el dominava com ho fa un amo amb els seus esclaus, sinó que el convidava a una decisió lliure i responsable.
El Pare va enviar a la terra aquesta seva Parola en el temps últim, ja que no volia més que parlés mitjançant els profetes, ni que fos anunciada, de forma fosca i només entreveïda a través de vagues reflexions, sinó que desitjava que aparegués visiblement en persona. Així el món, contemplant-la, hauria pogut tenir la salvació. El món, tenint-la sota el seu mirada, no hauria sentit més el malestar i la por com quan es trobava davant d’una imatge divina reflectida pels profetes, ni hauria provat l’extraviament com quan ella era feta present i manifestada mitjançant les potències angelicals. Ara hauria constatat de trobar-se a la presència mateixa de Déu que parla.
Nosaltres sabem que el Verbo ha pres un cos mortal de la Verge, i ha transformat l’home vell en la novetat d’una creació nova. Nosaltres sabem que ell s’ha fet de la nostra mateixa substància. Si de fet no fos de la nostra mateixa natura, inútilment ens hauria donat com a llei de ser imitadors seus com a mestre. Si ell com a home és de natura diferent, per què em mana a mi, nascut en la feblesa, la semblança amb ell? I com pot aquest ser bo i just? En veritat, per no ser jutjat diferent de nosaltres, ell ha tolerat la fatiga, ha volgut la gana, no ha rebutjat la set, ha acceptat dormir per descansar, no s’ha rebel·lat contra el patiment, s’ha sotmès a la mort i s’ha revelat en la resurrecció. Ha ofert com a primícia, en totes aquestes maneres, la seva mateixa natura d’home, perquè no et perdis d’ànim en el patiment, sinó, reconeixent-te home, esperis també per tu allò que el Pare li ha ofert a ell.
Quan tu hauràs conegut el Déu veritable, tindràs juntament amb l’ànima un cos immortal i incorruptible; obtindràs el regne dels cels, perquè en la vida d’aquest món has reconegut el rei i el Senyor del cel. Tu viuràs en intimitat amb Déu, seràs hereu juntament amb Crist, no més esclau dels desitjos, de les passions, ni tan sols del patiment i dels mals físics, perquè hauràs esdevingut déu. De fet, els patiments que has hagut de suportar pel fet de ser home, Déu te’ls donava perquè eres home. Però Déu ha promès també de concedir-te les seves mateixes prerrogatives un cop haguessis estat divinitzat i fet immortal.
Crist, el Déu superior a totes les coses, aquell que havia establert d’anul·lar el pecat dels homes, refé novell l’home vell i el va cridar la seva pròpia imatge des de l’inici. Així és com ha mostrat l’amor que tenia cap a tu. Si tu et faràs docil als seus sants manaments i esdevindràs bo com ell, que és bo, seràs semblant a ell i d’ell rebràs glòria. Déu no estalvia els seus béns, ell que per la seva glòria t’ha fet un déu.

Del tractat «La refutació de totes les heretgies» de sant Hipòlit, sacerdot