Érem a Atenes, sortits de la mateixa pàtria, dividits, com el curs d'un riu, en diferents regions per la gana d'aprendre, i de nou junts, com per un acord, però en realitat per disposició divina.
Aleshores no només jo em sentia pres per la veneració cap al meu gran Basili per la serietat dels seus costums i per la maduresa i saviesa dels seus discursos, sinó que induïa a fer el mateix també altres que encara no el coneixien. Molts, però, ja l'estimaven en gran, havent-lo conegut i escoltat bé abans.
Què en seguia? Que gairebé ell sol, entre tots aquells que per estudi arribaven a Atenes, era considerat fora de l'ordre comú, havent aconseguit una estima que el posava ben per sobre dels simples deixebles. Aquesta era l'inici de la nostra amistat; d'aquí l'incentiu al nostre estret vincle; així ens vam sentir presos per un mutu afecte.
Quan, amb el pas del temps, ens vam manifestar mútuament les nostres intencions i vam comprendre que l'amor de la saviesa era el que tots dos cercàvem, aleshores vam convertir-nos tots dos l'un per a l'altre: companys, companys de taula, germans. Aspiràvem a un mateix bé i cultivàvem cada dia més ferventment i íntimament el nostre ideal comú.
Nos guiava la mateixa ansietat de saber, cosa entre totes excitadora d'enveja; i, tanmateix, entre nosaltres cap enveja, s'apreciava en canvi l'emulació. Aquesta era la nostra cursa: no qui fos el primer, sinó qui permetés a l'altre de ser-ho.
Semblava que tinguéssim una ànima única en dos cossos. Si no s'ha de prestar absolutament fe a aquells que afirmen que tot és en tots, a nosaltres se'ns ha de creure sense vacil·lació, perquè realment l'un era en l'altre i amb l'altre.
L'ocupació i la gana única per a tots dos era la virtut, i viure tensos cap a les esperances futures i comportar-nos com si fóssim exiliats d'aquest món, abans encara d'haver sortit de la vida present. Aquesta era la nostra somni. Per això dirigíem la nostra vida i la nostra conducta pel camí dels mandaments divins i ens animàvem mútuament a l'amor de la virtut. I no se'ns acusi de presumpció si dic que érem l'un per a l'altre norma i regla per distingir el bé del mal.
I mentre que altres reben els seus títols dels pares, o se'ls procuren ells mateixos de les activitats i empreses de la seva vida, per a nosaltres, en canvi, era gran realitat i gran honor ser i dir-nos cristians.

Dels «Discursos» de sant Gregori de Nàzianz, bisbe