La pregària és un sacrifici espiritual, que ha suprimit els antics sacrificis. «Què m'importa», diu, «els vostres sacrificis sense nombre? Estic saciat dels holocausts de borros i de la grassa dels vedells; la sang dels bous i dels anyells i dels cabris no m'agrada» (Is 1, 11). Qui us demana aquestes coses? (cf. Is 1, 12).
El que demana el Senyor, ens l'ensenya l'Evangeli: «És arribat l'hora, i és aquesta, en què els veritables adoradors adoraràn el Pare en esperit i veritat; perquè el Pare cerca aquests adoradors. Déu és esperit i els que l'adoren han d'adorar-lo en esperit i veritat» (Jn 4, 23-24).
Nosaltres som els veritables adoradors i els veritables sacerdots que, pregant en esperit, en esperit oferim el sacrifici de la pregària, hostia adequada i agradable a Déu, hostia que ell va demanar i es va proveir.
Aquesta víctima, dedicada amb tot el cor, nodrida per la fe, custodiada per la veritat, íntegra per innocència, neta per castedat, coronada per la caritat, hem d'acompanyar a l'altar de Déu amb el decor de les bones obres entre salms i himnes, i ella ens impetrarà tot de Déu.
Què negarà, doncs, Déu a la pregària que procedeix de l'esperit i de la veritat, ell que així l'ha volgut? Quantes proves de la seva eficàcia llegim, sentim i creiem!
La pregària antiga alliberava del foc, de les bèsties i de la fam, i, no obstant això, no havia rebut la forma de Crist.
Quan més ampli és el camp d'acció de la pregària cristiana! La pregària cristiana potser no cridarà l'àngel de la rosada enmig del foc, no tancarà les fauces als lleons, no portarà el dinar del pagès a l'afamat, no donarà el do d'immunitzar-se del dolor, però certament dona la virtut de la suportació ferma i pacient a qui pateix, potencia les capacitats de l'ànima amb la fe en la recompensa, mostra el gran valor del dolor acceptat en nom de Déu.
S'ha sentit a dir que en antic la pregària infligia cops, desfeia exèrcits enemics, impedía el benefici de la pluja als enemics. Ara, en canvi, es sap que la pregària allunya tota ira de la justícia divina, és sol·licita dels enemics, suplica pels persecutors. Ha pogut arrabassar les aigües al cel, i impetrar fins i tot el foc. Només la pregària venç Déu. Però Crist no va voler que fos causa de mal i li va conferir tot poder de bé.
Per tant, la seva única tasca és cridar les ànimes dels difunts del mateix camí de la mort, sostenir els dèbils, curar els malalts, alliberar els endemoniats, obrir les portes de la presó, deslligar les cadenes dels innocents. Ella lava els pecats, rebutja les temptacions, apaga les persecucions, consola els pusil·lans, anima els generosos, guia els pelegrins, calma les tempestes, atura els malfactors, sustenta els pobres, amoina el cor dels rics, aixeca els caiguts, sosté els dèbils, suporta els forts.
Preguen també els àngels, prega tota creatura. Els animals domèstics i ferotges preguen i pleguen les genolls i, sortint dels estables o de les coves, miren el cel no amb les fauces tancades, sinó fent vibrar l'aire de crits de la manera que a ells és pròpia. Fins i tot els ocells quan es desperten, s'eleven cap al cel, i en lloc de les mans obren les ales en forma de creu i xiuleten alguna cosa que pot semblar una pregària.
Però hi ha un fet que demostra més que cap altre el deure de la pregària. Escolta, aquest: que el mateix Senyor ha pregat.
A ell sigui honor i poder pels segles dels segles. Amen.

Del tractat «La pregària» de Tertul·lià, sacerdot