Déu no exigia sacrificis ni holocaustes als hebreus, sinó fe, obediència i justícia per a la seva salvació. A través del profeta Osea els exposava la seva voluntat amb aquestes paraules: «Vull la misericòrdia i no el sacrifici, el coneixement de Déu més que els holocausts» (Os 6, 6). Però també el nostre Senyor els va donar la mateixa ensenyança dient: «Si haguéssiu comprès què significa: Misericòrdia vull i no sacrifici, no hauríeu condemnat persones sense culpa» (Mt 12, 7). Així va donar testimoni de la veritat dels profetes, mentre acusava els seus interlocutors, estolts i culpables.
De la mateixa manera, Crist va recomanar als seus deixebles que oferissin a Déu les primícies de les seves criatures, no perquè n'hagués de necessitat, sinó perquè ells mateixos no fossin sense fruit ni ingrats. Per això va prendre el pa, que prové del món creat, i va donar gràcies dient: «Això és el meu cos». De la mateixa manera va prendre la copa del vi, que prové també de les realitats còsmiques a les quals nosaltres mateixos pertanyem, la va anomenar el seu sang i va dir que era oblació nova de la Nova Aliança (cf. Mt 26, 28).
L'Església ha rebut aquesta ofrena de les mans dels apòstols i l'ofereix a aquell Déu que ens dona els aliments, com a primícia dels dons de la Nova Aliança. Aquesta oblació va ser preanunciada per Malaquies, un dels dotze profetes, quan va dir: «No em complaço de vosaltres, diu el Senyor dels exèrcits, no accepto l'ofrena de les vostres mans! Perquè de l'orient a l'occident gran és el meu nom entre les nacions i en tot lloc és ofert encens al meu nom i una oblació pura, perquè gran és el meu nom entre les nacions, diu el Senyor dels exèrcits» (Ml 1, 10-11). Amb aquestes paraules indicava clarament que el primer poble hauria de cessar de fer ofrenes a Déu, mentre que en tot lloc un nou sacrifici seria immolat a Déu, però aquest veritablement pur, i així el seu nom seria glorificat entre les nacions.
I quin altre nom hi ha que sigui glorificat entre les nacions sinó el del nostre Senyor, mitjançant el qual és glorificat el Pare i rep la glòria l'ésser humà? Però precisament perquè aquest és el nom del seu propi Fill i ve d'ell (cf. Mt 1, 21; Lc 1, 31), el diu seu.
Si un rei pintés ell mateix la imatge del seu fill, justament diria seu aquell retrat, pel doble motiu que és del seu fill i que l'ha fet ell mateix. Així passa amb el nom de Jesucrist, que rep glòria en tot el món a l'Església. El Pare ha declarat seu aquest nom, tant perquè és el seu Fill, com perquè l'ha gravat ell mateix, donant-lo per a la salvació dels homes (cf. At 4, 12).
Per tant, el nom del Fill pertany com a propi al Pare i l'Església fa en tot lloc la seva ofrena a Déu omnipotent mitjançant Jesucrist. Tenint present aquest doble fet, el profeta va poder dir amb justícia: «I en tot lloc és ofert encens al meu nom i una oblació pura» (Ml 1, 11). Aquest encens, segons sant Joan, és figura de les «oracions dels sants» (Ap 5, 8).

Sant Ireneu, bisbe
Del tractat «Contra les heresies»