On anirà a pasturar, o bon pastor, tu que portes sobre les espatlles tot el ramat? Aquella única ovelleta representa, en efecte, tota la natura humana que has pres sobre les teves espatlles. Mostra'm el lloc de la repòs, conduïx-me a l'herba bona i nutritiva, crida'm pel nom, perquè jo, que sóc ovelleta, pugui escoltar la teva veu i amb ella tenir la vida eterna: «Mostra'm aquell que l'ànima meva estima» (Ct 1, 6 volg.).
Així, doncs, et crido, perquè el teu nom és sobre tot nom i tota comprensió, i ni tot l'univers dels éssers raonables és capaç de pronunciar-lo i de comprendre'l. El teu nom, doncs, en el qual es mostra la teva bondat, representa l'amor de la meva ànima cap a tu. Com podria, en efecte, no estimar-te, quan tu m'has estimat tant? M'has estimat tant que has donat la teva vida pel ramat del teu pasturatge.
No es pot imaginar un amor més gran que aquest. Has pagat la meva salvació amb la teva vida. Fes-me saber, doncs, on et trobes (cfr. Ct 1, 7), perquè pugui trobar aquest lloc salvífic i em ompliri de nutriment celestial, ja que qui no menja d'això, no pot entrar en la vida eterna. Fes que acudeixi a la font fresca i n'extregui la beguda divina, aquella beguda que tu ofereixes a qui té set. Fes que l'extregui com de la font del teu costat obert per la llança. Per a qui la beu, aquesta aigua esdevé una font que brolla per a la vida eterna (cfr. Jn 4, 14).
Si em deixes entrar en aquests pasturatges, em faràs reposar segurament al migdia, quan, dormint en pau, reposaré en la llum que és sense ombra. De veritat, el migdia no té ombra, quan el sol brilla verticalment. Al migdia fas reposar aquells que has nodrit, quan acolliràs amb tu a les teves estances els teus fills. Però ningú és considerat digne d'aquest repos meridional si no és fill de la llum i fill del dia.
Aquell que s'ha mantingut igualment lluny de les tenebres de la vesprada i del matí, és a dir, del mal amb el seu inici i la seva fi, aquest és posat pel sol de justícia en el «migdia», perquè en ell pugui reposar.
Explica'm, doncs, com cal reposar i pasturar, i quina sigui la via del repos «meridional», perquè no passi que m'allunyi de la guia de la teva mà per la ignorància de la veritat, i em uneixi, en canvi, a ramats estranys.
Aquestes coses diu l'esposa dels càntics, tota sol·licituda de la bellesa que li ha vingut de Déu i desitjosa de comprendre de quina manera la felicitat li pugui durar per sempre.

Del «Comentari al Càntic dels càntics» de sant Gregori de Nissa, bisbe