La concepció teocèntrica i teològica de l'home i de l'univers, gairebé desafiant l'acusació d'anacronisme i d'estranyesa, s'ha aixecat amb aquest Concili enmig de la humanitat, amb pretensions que el judici del món qualificarà primerament de boig, després, ho esperem, voldrà reconèixer com a realment humà, com a savi, com a salvífic; i és a dir, que Déu és. Sí, és real, és viu, és personal, és provident, és infinitament bo; més aviat, no només bo en si mateix, sinó immensament bo també per a nosaltres, nostre creador, nostra veritat, nostra felicitat, a tal punt que aquell esforç de fixar en ell la mirada i el cor, que diem contemplació, esdevé l'acte més alt i més ple de l'esperit, l'acte que encara avui pot i ha de jerarquitzar la immensa piràmide de l'activitat humana.
L'Església del Concili, sí, s'ha ocupat molt, a més de si mateixa i de la relació que l'uneix a Déu, de l'home, de l'home tal com avui en realitat es presenta: l'home viu, l'home totalment ocupat de si mateix, l'home que es fa només centre de tot interès, però que s'atreveix a dir-se principi i raó de tota realitat. Tot l'home fenomenal, és a dir, vestit amb les robes de les seves innumerables aparences, s'ha aixecat gairebé davant del consell dels Pares conciliars, ells també homes, tots Pastors i germans, atents i per això amorosos: l'home tràgic dels seus propis drames, l'home superhome d'ahir i d'avui i per això sempre fràgil i fals, egoista i feroç; després l'home infeliç de si mateix, que riu i que plora; l'home versàtil, preparat a interpretar qualsevol paper, i l'home rígid, cultor de la sola realitat científica, i l'home com és, que pensa, que estima, que treballa, que sempre espera alguna cosa; i l'home sagrat per la innocència de la seva infància, pel misteri de la seva pobresa, per la pietat del seu dolor; l'home individualista i l'home social; l'home admirador del passat i l'home somiador del futur; l'home pecador i l'home sant; i així successivament. L'humanisme laic profà finalment ha aparegut en la seva terrible estatura i ha, en un cert sentit, desafiat el Concili. La religió del Déu que s'ha fet Home s'ha trobat amb la religió –perquè tal és– de l'home que es fa Déu. Què ha passat? Un xoc, una lluita, un anatema? Podia ser; però no ha passat. L'antiga història del Samarità ha estat el paradigma de l'espiritualitat del Concili. Una simpatia immensa l'ha travessat tot. El descobriment de les necessitats humanes –i tant més grans són, quant més gran es fa el fill de la terra– ha absorbit l'atenció del nostre Sínode. Doneu-li mèrit d'això almenys, vosaltres humanistes moderns, renunciataris de la transcendència de les coses supremes, i reconèixer el nostre nou humanisme: també nosaltres, nosaltres més que ningú, som els cultors de l'home.
La religió catòlica i la vida humana reafirmen així la seva aliança, la seva convergència en una sola realitat humana: la religió catòlica és per a la humanitat; en un cert sentit, ella és la vida de la humanitat. Que si recordem com en el rostre de cada home, especialment si és fet transparent pels seus llàgrimes i els seus dolors, podem i hem de reconèixer el rostre de Crist (cf. Mt 25, 40), el Fill de l'home, i si en el rostre de Crist podem i hem de reconèixer després el rostre del Pare celestial: «Qui em veu, va dir Jesús, veu també el Pare» (Jn 14, 9), el nostre humanisme es fa cristianisme, i el nostre cristianisme es fa teocèntric; de manera que podem també enunciar: per conèixer Déu cal conèixer l'home.
Estimar l'home, diem, no com a instrument, sinó com a primer terme cap al terme suprem transcendent, principi i raó de tot amor.

Dels Sermons de sant Pau VI, papa
(Última sessió pública del Concili Ecumènic Vaticà II,
7 de desembre de 1965: AAS 58 [1966] 53. 55-56. 58-59)