Déu és omnipresent

Déu és arreu; ell és immens i present en tot lloc, segons el que ell ha dit de si mateix: Jo sóc un Déu proper i no un Déu llunyà (cf. Jr 23, 23). No busquem, doncs, Déu com si estigués lluny de nosaltres, perquè el puguem tenir dins de nosaltres. Ell habita en nosaltres com l'ànima al cos, sempre que siguem els seus membres sans, siguem morts al pecat i immunes de la corrupció d'una voluntat perversa. Aleshores habita veritablement en nosaltres, perquè ell mateix ho ha dit: habitaré en ells i caminaré entre ells (cf. Lv 26, 12).

Si nosaltres som dignes que ell habiti en nosaltres, aleshores som vivificats per ell en la veritat, com els seus membres vius. «En ell, com diu l'Apostol, vivim, ens movem i existim» (Fets 17, 28).

Quin, dic, podrà investigar la sublim essència de Déu, inefable i incomprensible? Qui podrà escrutar els seus altíssims misteris? Qui osarà dir alguna cosa d'aquell que és el Principi eternament existent de totes les coses creades? Qui podrà glorar-se de conèixer Déu infinit, que ho omple tot de si mateix i ho abraça tot, ho penetra tot i ho transcendeix tot, ho comprèn tot i a tot s'escapa? Ningú mai l'ha vist com és (cf. Jn 1, 18). Ningú, per tant, presumisca d'investigar els misteris incomprensibles de Déu: què sigui, com sigui, on sigui. Aquests són misteris inefables, insondables, impenetrables. Has de creure només això, però amb tota la força del teu cor: que Déu és així, com sempre ha estat i com sempre serà, perquè és immutable.

Quin, doncs, és Déu? El Pare, el Fill i l'Esperit Sant són un sol Déu. No busquis res més de Déu, perquè volent conèixer la misteriosa profunditat de Déu, és necessari primer investigar la naturalesa de les coses. El coneixement de la Trinitat, de fet, es compara justament amb la profunditat del mar, segons el dit del Savi: I l'immensa profunditat, qui la podrà trobar? (cf. Qoh 7, 24). Com la profunditat del mar és invisible als ulls humans, així la divinitat de la Trinitat es mostra incomprensible als sentits de l'home. Si, doncs, algú vol conèixer allò que ha de creure, ha de ser conscient que no podrà entendre'n més parlant-ne, que creient-ho. El coneixement de Déu, de fet, quant més es discuteix, tant més sembla allunyar-se de nosaltres.

Busca, per tant, el coneixement de Déu més alt, aquell que no rau en les disputes verboses, sinó en la santedat d'una bona vida; no en el parlar, sinó en la fe que brota de la simplicitat del cor; no aquell coneixement que s'obté posant juntes les opinions d'una erudita impietat.

Si buscaràs aquell que és inefable amb les discussions, ell «s'escaparà de tu més lluny» (Qoh 7, 23) del que no era abans. Si, en canvi, el buscaràs amb la fe, trobaràs la saviesa a les portes de la ciutat, on és la teva llar. Allà almenys en part el podràs veure; encara aleshores, però, el podràs assolir només en part, precisament perquè és invisible i incomprensible. Déu és invisible i així el hem de creure, encara que sigui possible tenir-ne algun coneixement per part de qui té el cor pur.

Sant Columbà, abat