Quan preguem no hem de perdre'ns mai en tantes consideracions, buscant saber què hem de demanar i tement de no saber pregar com cal. Per què no diem més aviat amb el salmista: «Una cosa he demanat al Senyor, aquesta sola busco: habitar a la casa del Senyor tots els dies de la meva vida, per gaudir de la dolçor del Senyor i admirar el seu santuari» (Sal 26, 4)? Allà, en efecte, no hi ha successió de dies com si cada dia hagués d'arribar i després passar. L'inici d'un no marca la fi de l'altre, perquè hi són presents tots simultàniament. La vida, a la qual pertanyen aquests dies, no coneix cap capvespre.
Per aconseguir aquesta vida beatificada, la mateixa veritable Vida en persona ens ha ensenyat a pregar, no amb moltes paraules, com si fóssem més fàcilment exaudits, quant més prolixos fóssim. En la pregària, en efecte, ens adresem a aquell que, com diu el mateix Senyor, ja sap què ens és necessari, abans que li ho demanem (cf. Mt 6, 7-8).
Pot semblar estrany que Déu ens manegi de fer-li peticions quan ell coneix, abans que li ho demanem, què ens és necessari. Hem de reflexionar, però, que a ell no li importa tant la manifestació del nostre desig, cosa que ell coneix molt bé, sinó més aviat que aquest desig es reanimi en nosaltres mitjançant la petició perquè puguem obtenir allò que ell ja està disposat a concedir-nos. Aquest don, en efecte, és molt gran, mentre nosaltres som tan petits i limitats per acollir-lo. Per això se'ns diu: «Obriu també vosaltres el vostre cor! No us deixeu lligar al jou estrany dels infidels» (2 Cor 6, 13-14).
El don és realment gran, tant que ni mai un ull l'ha vist, perquè no és color; ni mai una orella l'ha sentit, perquè no és so; ni mai ha entrat en el cor d'un home (cf. 1 Cor 2, 9), perquè és allà on el cor de l'home ha d'entrar. El rebrem amb tanta més capacitat, quant més ferma sigui la nostra fe, més ferma la nostra esperança, més ardent el nostre desig.
Nosaltres, doncs, preguem sempre en aquesta mateixa fe, esperança i caritat, amb desig ininterromput.
Ma en certes hores i en determinades circumstàncies, ens adresem a Déu també amb paraules, perquè, mitjançant aquests signes, puguem estimular-nos a nosaltres mateixos i alhora adonar-nos de quant hem progressat en les santes aspiracions, animant-nos amb més ardor a intensificar-les. Quant més viu sigui, en efecte, el desig, tant més ric serà l'efecte. I per això, què volen dir més aviat les paraules de l'Apostol: «Pregueu sense cessar» (1 Ts 5, 17) si no això: Desitgeu, sense cansar-vos, d'aquell que sol pot concedir-la, aquella vida beatificada, que no valdria res si no fos eterna?

De la «Carta a Proba» de sant Agustí, bisbe