Sense dubte, tota acció de Crist és font de glòria per a l'Església catòlica; però la creu és la glòria de les glòries. És precisament això el que deia Pau: Lluny de mi gloriar-me, sinó en la creu de Crist (cf. Gal 6, 14).
Foren certes coses extraordinàries que aquell pobre cec de naixement recuperés la vista a la piscina de Siloè: però què és això en comparació amb els cecs de tot el món? Què d'extraordinari i fora de l'ordre natural que Llàtzer, mort des de fa quatre dies, tornés a la vida. Però aquesta fortuna va tocar-li a ell i només a ell. Què és això si pensem en tots aquells que, escampats per tot el món, estaven morts per els pecats?
Estupend fou el prodigi que multiplicà els cinc pans, proporcionant el menjar a cinc mil homes amb l'abundància d'un pous. Però què és aquest miracle quan pensem en tots aquells que a la cara de la terra estaven atormentats per la fam de la ignorància? Així mateix, fou digne d'admiració el miracle que en un instant alliberà de la seva malaltia aquella dona que Satanàs havia mantingut lligada des de fa divuit anys. Però també això, què és en comparació de l'alliberament de tots nosaltres, carregats de tantes cadenes de pecats?
La glòria de la creu ha il·luminat tots aquells que eren cecs per la seva ignorància, ha deslligat tots aquells que estaven lligats sota la tirania del pecat i ha redimit el món sencer.
No hem de vergonyar-nos, doncs, de la creu del Salvador, sinó que ens gloriem d'ella. Perquè si és cert que la paraula «creu» és escàndol per als jueus i bogeria per als pagans, per a nosaltres és font de salvació.
Si per a aquells que van a la perdició és bogeria, per a nosaltres, que hem estat salvats, és força de Déu. En efecte, no era un simple home aquell que donà la vida per nosaltres, sinó el Fill de Déu, Déu mateix, fet home.
Si un cop aquell anyell, immolat segons la prescripció de Moisès, allunyava l'Àngel exterminador, no hauria de tenir major eficàcia per alliberar-nos dels pecats l'Anyell que pren el pecat del món? Si la sang d'un animal irracional garantia la salvació, la sang de l'Unigènit de Déu no hauria de portar-nos la salvació en el sentit propi de la paraula?
No morí contra la seva voluntat, ni fou la violència a sacrificar-lo, sinó que s'ofereix de pròpia voluntat. Escolta el que diu: Jo tinc el poder de donar la meva vida i el poder de reprendre-la (cf. Jn 10, 18). Ell, doncs, anà a l'encontre de la seva passió de pròpia voluntat, feliç d'una obra tan sublim, ple de goig dins seu per el fruit que donaria, és a dir, la salvació dels homes. No s'entenia de la creu, perquè procurava la redempció al món. Ni era un home de poca importància aquell que patia, sinó Déu fet home, i com a home tot dirigit a aconseguir la victòria en l'obediència.
Per tant, la creu no sigui per a tu font d'alegria només en temps de tranquil·litat, sinó que confia que ho serà igualment en temps de persecució. No et passi de ser amic de Jesús només en temps de pau i després enemic en temps de guerra.
Ara rep el perdó dels teus pecats i els grans beneficis de la donació espiritual del teu rei i així, quan s'acosti la guerra, combatràs com un pro per el teu rei.
És estat crucificat per tu Jesús, que no havia fet res de dolent: i tu no et deixaries crucificar per ell que fou clavat a la creu per tu? No ets tu a fer un don, sinó a rebre'l abans encara de ser-ne capaç, i després, quan hi ets habilitat, tu simplement retornes el contraprest de la gratitud, deslliçant el teu deute a aquell que per amor teu fou crucificat al Gòlgota.

Dels «Catequesus» de sant Ciril de Jerusalem, bisbe.