La vida terrenal i la vida celestial

La Chiesa coneix dues vides que li han estat divinement prediques i encomanades: una és en la fe, l'altra en la visió; una en el temps del pelegrinatge, l'altra en l'eternitat de la llar; una en la fatiga, l'altra en el descans; una al llarg del camí, l'altra a la pàtria; una en l'activitat, l'altra en la recompensa de la contemplació.

La primera vida va ser representada per l'apòstol Pere, la segona per Joan. La vida terrenal es desenvolupa fins al final d'aquest món i troba la seva conclusió en l'aldilà; la vida celestial, en la seva fase perfecta, vindrà després del final d'aquest món, però en l'eternitat no tindrà terme. Per això el Senyor diu a Pere: «Segueix-me» (Jn 21, 19); mentre de Joan diu: «Si vull que ell romangui fins que jo vingui, què et importa a tu? Tu segueix-me» (Jn 21, 22).

El significat de la resposta de Jesús és el següent: Tu segueix-me en tolerar els mals temporals. Ell romangui en espera fins que no torni per concedir els béns eterns. O més clarament: Em segueixi l'obra que, sobre el model de la meva passió, ja ha acabat. Romangui en espera, fins que no vingui a fer-la total, la contemplació just començada. Efectivament qui ho accepta tot santament perseverant fins a la mort, segueix Crist. En canvi el coneixement de Crist, abans d'arribar al seu cim, ha d'esperar la seva venuda. Es tracta de dos aspectes connectats amb les dues fases de l'existència terrenal i celestial del cristià. En la primera es suporten els mals d'aquest món propis de la terra dels moribunds, en la segona es veuran els béns del Senyor característics de la terra dels vius.

El que el Senyor diu: «Vull que romangui fins que jo vingui» (Jn 21, 23), no significa aturar-se, detenir-se, sinó romandre en espera, perquè la condició significada per Joan no assolirà la seva plenitud ara, sinó a la venuda de Crist. Aquell que llavors és significat per Pere, que ha rebut la invitació: «Tu segueix-me» (Jn 21, 22), és alguna cosa que cal complir ara, altrament no s'arribarà a allò que s'espera. No obstant això ningú no osi dissociar aquests dos grans apòstols. Tots dos feien allò que significava Pere. Tots dos haurien aconseguit allò que significava Joan. En el pla del símbol, Pere seguia, Joan romania en espera. En el pla de la fe viscuda, tots dos suportaven els patiments presents d'aquest miserable món, tots dos esperaven els béns futurs de la beatitud eterna.

I aquesta actitud la reprodueixen no només ells, sinó tota l'Església, Esposa de Crist, tota estesa d'una banda a superar les proves d'aquest món i de l'altra a posseir la felicitat de la vida futura. Dues vides doncs simbolitzades pels dos apòstols Pere i Joan, cadascun dels quals significa un tipus únic de vida, encara que tots dos van viure la vida temporal en la fe i tots dos gaudirien de l'altra vida en la visió.

Pere, primer dels apòstols, ha rebut les claus del Regne dels cels. Amb elles lliga i deslliga els pecats de tots els sants, units inseparablement al cos de Crist (cf. Mt 16, 19), i indica als fidels la bona ruta a seguir en aquesta vida agitada per totes les tempestes. En canvi Joan, l'evangelista, va posar el cap al pit de Crist. El gest fa pensar en el descans dels sants, en el descans, que trobaran en aquell siu plenament protegit dels flots i secret, que és la vida beata.

Però no només Pere lliga i deslliga els pecats, sinó tota l'Església. No només Joan ha pres de la font que era Crist. No només ell gaudeix del Verbo - que era en principi, Déu davant Déu - i de totes les prerrogatives divines del Crist. No només ell contempla totes aquelles realitats sublims que es refereixen a la Trinitat divina i a la unitat de les tres divines Persones. No és només ell el privilegiat que s'embriaga d'aquelles coses que es contemplen cara a cara al regne celestial, després d'haver estat vistes com en un mirall i de manera confusa en aquesta terra (cf. 1 Cor 13, 12). No és només ell qui pren tots aquests tresors del pit de Crist, sinó a tots és oberta pel mateix Senyor la font de l'Evangeli, perquè tots en tota la terra beguin, cadascú segons la seva capacitat.

Sant Agustí, bisbe