No estalvio a mi mateix en parlar de Crist «Fill de l'home, t'he posat per centinela a la casa d'Israel» (Ez 3, 16). Cal notar que quan el Senyor envia algú a predicar, el crida amb el nom de centinela. La centinela, de fet, sempre es troba en un lloc elevat, per poder entreveure de lluny qualsevol cosa que estigui a punt de passar. Qualsevol que és posat com a centinela del poble ha d'estar en alt amb la seva vida, per poder ser útil amb la seva previsió.

Com em sonen dures aquestes paraules que dic! Així parlant, em ferixo a mi mateix, ja que ni la meva llengua exerceix com cal la predicació, ni la meva vida segueix la llengua, fins i tot quan aquesta fa el que pot.

Ara bé, no nego de ser culpable, i veig la meva lentitud i negligència. Potser el mateix reconeixement de la meva culpa em guanyarà perdó davant el jutge pietós.
Certament, quan em trobava al monestir era capaç de retenir la llengua de les paraules inútils, i de mantenir ocupada la ment en un estat gairebé continu de profunda oració. Però des que he sotmès les espatlles al pes de l'ofici pastoral, l'ànim ja no pot recollir-se amb assiduïtat en si mateix, perquè està dividit entre moltes afers.

Estic obligat a tractar ara les qüestions de les esglésies, ara dels monestirs, sovint a examinar la vida i les accions dels individus; ara a interessar-me per afers privats dels ciutadans; ara a gemegar sota les espases irrompents dels bàrbars i a temer els llops que amenaçen el ramat em confiat.
Ara he de preocupar-me per coses materials, perquè no faltin els auxili adequats a tots aquells que la regla de la disciplina manté lligats. De vegades he de suportar amb ànim impertorbable certs saltejadors, altres vegades enfrontar-los, buscant, tanmateix, de conservar la caritat.
Quan, doncs, la ment dividida i desfetxa es porta a considerar una massa tan gran i tan àmplia de qüestions, com podria recollir-se en si mateixa, per dedicar-se tota a la predicació i no allunyar-se del ministeri de la paraula?

Com que, a més, per necessitat d'ofici he de tractar amb homes del món, de vegades no tinc cura de mantenir a ratlla la llengua. Si, de fet, em mantinc en la constant rigidesa de la vigilança sobre mi mateix, sé que els més febles m'escapen i no reeixiré mai a portar-los on jo desitjo. Per això passa que moltes vegades estic a escoltar pacientment les seves paraules inútils. I com que jo també sóc feble, arrossegat una mica en discursos vanes, acabo parlant amb ganes d'aquelles coses que havia començat a escoltar contra la meva voluntat, i de quedar-me agradablement estirat on em penedia de caure.

Quina mena de centinela sóc, doncs, jo, que en lloc d'estar al muntany a treballar, encara estic estirat a la vall de la feblesa?

Però el creador i redemptor del gènere humà té la capacitat de donar a mi, indignat, l'elevació de la vida i l'eficàcia de la llengua, perquè, per amor seu, no estalviï a mi mateix en parlar d'ell.

Sant Gregori Magne, papa