S'escull una verge de descendència reial de la stirpe de David, que, destinada a una maternitat sagrada, conceput el Fill, Home-Déu, primer al seu cor que al seu cos. I perquè, ignorant el disseny diví, no tingués por davant d'un esdeveniment excepcional, aprèn del col·loqui amb l'àngel allò que l'Esperit Sant operaria en ella. I aquella que està per convertir-se en Mare de Déu, no pensa que això passi en detriment de la pudor. Perquè, en efecte, per què no hauria de creure en la novetat de la concepció, atès que se li promet la intervenció eficaç de la potència de l'Altíssim? A més, la seva fe, ja perfecta, és confirmada pel testimoni d'un miracle anterior: contra tota expectativa, se li atorga, és a dir, a Elisabet, la fecunditat. Així, no es podia dubtar que, qui havia donat la fecunditat a una dona estèril, podia donar-la també a una verge.
Per tant, el Verbo de Déu, Déu ell mateix i Fill de Déu, que en el principi era davant de Déu i per mitjà del qual tot ha estat fet, i sense el qual res ha estat fet de tot allò que existeix (cf. Jn 1, 3), es va fer home per alliberar l'home de la mort eterna. Però, abaixant-se fins a assumir la nostra humil condició, no va disminuir la seva majestat. Així, restant allò que era, i assumint allò que no era, uní la veritable natura d'esclau a aquella que el fa igual a Déu Pare. Uní les dues natures amb un vincle tan meravellós, que ni la glòria a la qual era cridada va absorbir la natura inferior, ni l'assumpció d'aquesta natura va disminuir la natura superior.
Salv, per tant, restant allò que era propi de cada natura i convergint les dues natures en una sola persona, aquí l'humilitat és assumida per la majestat, la debilitat per la potència i la mortalitat per l'eternitat.
Per pagar el deute propi de la nostra condició, la natura impassible s'ha unit a la nostra natura passible i el veritable Déu i el veritable home venen a unir-se en un sol Senyor. D'aquesta manera, precisament com convenia a la nostra salvació, l'únic, l'«únic mediador, entre Déu i els homes» (1 Tm 2, 5) podia morir en virtut d'una natura, i ressuscitar en virtut de l'altra.
Per això el naixement del Salvador no va portar el mínim perjudici a la integritat de la Verge, perquè el naixement d'aquell que és la veritat va ser salvaguarda de la seva puretat. Per tant, era convenient, o els meus estimats, que Crist «potència de Déu i saviesa de Déu» (1 Cor 1, 24) nasqués d'aquesta manera per posar-se al nostre nivell per la seva natura humana, i fos infinitament superior a nosaltres per la seva divinitat. De fet, si no fos veritable Déu, no ens hauria portat la salvació, i si no fos veritable home, no ens hauria donat l'exemple.
És per això que al naixement del Senyor els àngels canten exultants: «Glòria a Déu en el més alt dels cels» i anuncien: «pau a la terra als homes que ell estima» (Lc 2, 14). Ells, en efecte, veuen que la Jerusalem celestial és un edifici format per tots els pobles de la terra. Si doncs d'aquesta obra inefable de la misericòrdia divina tanta alegria provoquen els àngels, que són criatures excel·lents, quant hauran de gaudir-ne els homes, que són criatures humilíssimes?

Dels "Discursos" de sant Lleó el Gran, papa