En primer lloc, el doctor de la pau i mestre de la unitat no volgué que la preguera fos exclusivament individual i privada, és a dir, egoista, com quan algú prega només per si mateix. No diem «Pare meu, que ets als cels», ni: «Dona'm avui el meu pa», ni cadascú demana que se li perdoni només el seu deute, o suplica només per si mateix de no ser induït a la temptació o de ser alliberat del mal. Per a nosaltres la preguera és pública i universal, «quan preguem, no supliquem per un sol, sinó per tot el poble, ja que tot el poble forma una sola cosa.
El Déu de la pau i mestre de la concòrdia, que ha ensenyat la unitat, volgué que cadascú pregués per tots, així com ell portà tots en la persona d'un sol.

Observaren aquesta llei de la preguera els tres nois tancats a la fornal de foc, quan s'ajustaren a l'uníson en la preguera i foren unànims en l'acord de l'esperit. Ho afirma la divina Escriptura. En dir-nos que han pregat units, ens dona un model a seguir, perquè ho fem així també nosaltres. Aleshores, diu que aquests tres cantaven amb una sola veu un himne i beneïen Déu (cf. Dn 3, 51). Parlaven com amb una sola veu, i Crist encara no els havia ensenyat a pregar.

Justament perquè pregaven així, les seves paraules foren eficaces i exaudides: la preguera inspirada en la pau, senzilla i interior, s'aconsegueix la benevolència de Déu. Trobem escrit que els apòstols pregaven així junts amb els discípols després de l'ascensió del Senyor. «Eren», diu, «tots assidus i concordes en la preguera, juntament amb algunes dones i amb Maria, la Mare de Jesús, i amb els seus germans» (Act 1, 14). Eren assidus i concordes en la preguera, manifestant, tant amb l'assiduïtat de la seva preguera com amb la concòrdia, que Déu, el qual fa habitar unànims (cf. Sal 67, 7) a la casa, no admet a la divina i eterna morada sinó aquells que preguen en fusió de cors. Quines i quantes són, germans caríssims, les revelacions de la preguera del Senyor! Es troben recollides en una invocació brevíssima, però carregada de poder espiritual. No hi ha absolutament res que no es trobi reclos en aquesta nostra preguera de lloa i de petició. Ella, per tant, forma un veritable compendi de doctrina celestial.

L'home nou, reneixit i refet pel seu Déu mitjançant la seva gràcia, en primer lloc diu «al Pare», perquè ha començat ja a ser-li fill. «Vingué a la seva gent», està escrit, «però els seus no el van rebre. Però a tots els que el van rebre, els va donar el poder de convertir-se en fills de Déu, a aquells que creuen en el seu nom» (Jn 1, 11-12). Qui, doncs, ha cregut en el seu nom i s'ha convertit en fill de Déu, ha de començar d'aquí, de donar gràcies i professar-se fill de Déu quan indica que Déu li és Pare als cels.

Sant Ciprià, bisbe i màrtir