Déu, veient el món sacsejat per la por, intervé amb sol·licitud per cridar-lo amb l'amor, convidar-lo amb la gràcia, retenir-lo amb la caritat i abraçar-lo amb l'afecte.
Neteja amb el diluvi venjatiu la terra envellida en el mal, crida Noè pare del món renovat i l'exhorta amb paraules amoroses, li atorga la seva confiança i la seva amistat, l'informa amb benevolència sobre el present, el consola amb la seva gràcia per al futur. Ell no es limita a donar ordres, sinó que ofereix la seva col·laboració i associa la seva obra a la de les realitats creades. Amb un pacte d'amor elimina la por que feia esclaus els homes. Així Déu i la humanitat, associats en l'amor, conserven junts el que havien adquirit amb acció comuna.
Per això ell crida Abraham de mig entre els pagans, el nobilita amb un nom nou, el constitueix pare de la fe, l'acompanya en el camí, el protegeix entre els estranys, l'enriqueix de béns, l'honora amb èxits, l'implica amb promeses, el sotstra de les ofenses, el blandeix amb l'hospitalitat, l'exalta amb un hereu inesperat perquè, colmat de tants béns, lligat per tanta suavitat de l'amor diví, aprengués a estimar Déu, no a tenir-ne por, el servís amb amor, no amb por. Per això consola en somni Jacob en la fugida, el provoca a la lluita en el retorn, el serra en l'abrac del lluitador, perquè estimi el Pare amb qui havia lluitat i no en tingui por. Per això crida Moisès amb la llengua dels pares, li parla amb amor patern, l'invita a ser el liberador del seu poble.
Per als fets recordats, la flama de la caritat divina va encendre els cors humans i tota l'ebrietat de l'amor de Déu es va vessar en els sentits de l'home. Ferits en l'ànima, els homes van començar a voler veure Déu amb els ulls del cos. Però si Déu no pot ser contingut pel món sencer, com podia ser percebut per l'estret miratge humà? Cal respondre que la necessitat de l'amor no té en compte el que serà, el que ha de ser, el que li sigui possible. L'amor no s'atura davant de l'impossible, no s'atenua davant de les dificultats.
L'amor, si no arriba allò que desitja, mata l'amant; i per això va on és atret, no on hauria de ser-ho. L'amor genera el desig, augmenta d'ardor i l'ardor tendeix al prohibit. I què més? L'amor no pot retenir-se de veure allò que estima; per això tots els sants van estimar poc el que havien obtingut, si no arribaven a veure Déu. Per això l'amor que desitja veure Déu, encara que no tingui discreció, té, no obstant això, ardor de pietat. Per això Moisès arriba a dir: Si he trobat gràcia als teus ulls, fes-me veure la teva cara (cf. Ex 33, 13). Per això també el salmista diu: Mostra'm la teva cara (cf. Sal 79, 4). Els mateixos pagans, de fet, van plasmar els ídols, per poder veure amb els ulls, en les seves pròpies aberracions, allò que adoraven.