Eccomi, salvaré el meu poble. «Ningú pot venir a mi, si el Pare no l'atrau» (Jn 6, 45). No pensis que ets atret contra la teva voluntat: l'ànima és atreta també per l'amor. I no hem de temer de ser criticats per aquestes paraules evangèliques de la Sagrada Escriptura per part de qui estan a pesar les paraules, però són del tot incapaços de comprendre les realitats divines. Aquests podrien objectar-nos: Com puc admetre que la meva fe sigui un acte lliure, si sóc arrossegat? Responc: No és cap meravella que sentim una força d'atracció sobre la voluntat. Fins i tot el plaer té una tal força d'atracció.

Què vol dir ser atret pel plaer? «Cerca la joia al Senyor, i et concedirà els desitjos del teu cor» (Sal 36, 4). Existeix, doncs, una certa delícia del cor, per la qual gaudeix d'aquell pa celestial. El poeta Virgili va poder afirmar: Cadascú és atret pel seu propi plaer. No, doncs, per la necessitat, sinó pel plaer, no per la construcció, sinó per l'alegria. Encara més podem dir que és atret a Crist l'home que troba la seva delícia en la veritat, en la beatitud, en la justícia, en la vida eterna, atès que Crist és precisament tot això.
O potser que els sentits del cos tenen els seus plaers i l'ànima no hauria de tenir-los? Si l'ànima no té les seves delícies, com mai el salm diu: «Els homes es refugien a l'ombra de les teves ales, se sacien de l'abundància de la teva casa, i els desseteges al torrent de les teves delícies. En tu és la font de la vida i a la teva llum veiem la llum»? (Sal 35, 8-10).

Dona'm un que ami, i comprendrà el que estic dient. Dona'm un que ardi de desig, un que tingui gana, que se senti pelegrí i assetat en aquest desert, un que sospiri a la font de la pàtria eterna, dona'm un que experimenti dins seu tot això i ell comprendrà la meva afirmació. Si en canvi parlo a un cor fred i insensible, no podrà comprendre el que dic.

Mostres a una ovelleta una branca verda i t'ho arrossegues darrere. Mostres a un nen uns nous, i ell és atret i hi corre on se sent atret: és atret per l'amor, és atret sense patir construcció física; és atret pel vincle que lliga el cor. Si, doncs, aquestes delícies i plaers terrenals, presentats als seus amants, exerceixen sobre ells una forta atracció — perquè sempre és cert que cadascú és atret pel seu propi plaer—, com no serà capaç d'atraure'ns Crist, que ens és revelat pel Pare? Què altre desitja més àrdidament l'ànima, sinó la veritat? De què ha de ser àvid l'home, a quin fi ha de desitjar que el seu paladar intern sigui sa en jutjar el veritable, si no saciar-se de la saviesa, de la justícia, de la veritat, de la vida immortal?

Diu, doncs, el Senyor: «Feliços els que tenen gana i set de justícia», aquí a baix, «perquè seran saciats», allà dalt (Mt 5, 6). Li concedo allò que estima, li dono allò que espera. Veurà allò que ara sense veure accepta per fe. Se saciarà d'allò de què ara té gana, serà dessetegat amb allò de què ara té set. Però quan i on? A la resurrecció dels morts, perquè: «Jo el ressuscitaré en l'últim dia» (Jn 6, 54).

Sant Agustí, bisbe