Llegim al Evangeli que, mentre el Senyor predicava i convidava els seus discípols a participar de la seva passió en el sacrament convivial del seu cos, alguns deien: Aquesta llengua és dura, i a partir d'aquell moment no van seguir amb ell. Els discípols, en canvi, interrogats si volien anar-se'n també ells, van respondre: «Senyor, a qui anirem? Tu tens paraules de vida eterna» (Jn 6, 68).

Així us dic, germans: Fins avui hi ha persones per a les quals és clar que les paraules de Jesús són esperit i vida i per això el segueixen. A altres, en canvi, semblen dures i busquen en altres llocs ben misèrables consolacions. La Saviesa fa sentir la seva veu a les places, és a dir, amenaça aquells que caminen pel camí ample i espaiós que condueix a la mort, per cridar endarrere tots els que hi caminen.

Ella crida: «Per quaranta anys em va disgustar aquella generació i vaig dir: Són un poble de cor traviat» (Sal 94, 10). En un altre salm trobes: El Senyor ha parlat una sola vegada (cf. Sal 61, 12). Certament, una sola vegada, perquè sempre parla. De fet, únic i no interromput, però continu i sense fi és el seu parlar.

Invita els pecadors a tornar en si mateixos, els retreu per la desviació del cor, perquè allà ell habita i allà parla, executant ell mateix la invitació feta a través del profeta: «Parleu al cor de Jerusalem» (Is 40, 2).

Mireu, germans, com de salutíferament ens amenaça el profeta perquè, si avui sentim la seva veu, no endurim els nostres cors. Són gairebé les mateixes paraules que es llegeixen a l'Evangeli. El Senyor, de fet, diu: «Els meus ovelles escolten la meva veu» (Jn 10, 27). Li fa eco el dit del sant David: «Poble del seu pasturatge (sense dubte el del Senyor) i ramat que ell condueix.

Escolteu avui la seva veu: no enduriu el cor» (Sal 94, 7-8). Escolteu finalment el profeta Habacuc. Ell no amaga el retret del Senyor, sinó que el transmet amb fidelitat i zel. Diu, de fet: Em posaré de sentinella, dret a la fortalesa, a espiar, per veure què em dirà i què hauré de respondre als retrets que el Senyor em fa (cf. Ab 2, 1).

També nosaltres, doncs, germans, estiguem al nostre lloc de guàrdia, perquè és temps de combat. Tornem en nosaltres mateixos, examinem el nostre cor, on habita Crist, actuem amb saviesa i judici. Però la nostra confiança no resideix en nosaltres mateixos. S'assentaria, de fet, sobre un fonament massa feble.

Sant Bernat, abat