Déu establí un temps per a les seves promeses i un temps per al seu compliment. Des dels profetes fins a Joan Baptista fou el temps de les promeses; des de Joan Baptista fins a la fi dels temps és el temps del seu compliment.
Fidel és Déu, que es feu deutor nostre no perquè hagués rebut res de nosaltres, sinó perquè ens ha promès coses realment molt grans. Semblava poca cosa la promesa: Ell volé vincular-se també amb un pacte escrit, com obligant-se amb nosaltres amb la lletra de canvi de les seves promeses, perquè, quan comencés a pagar allò que havia promès, nosaltres poguéssim verificar l'ordre dels pagaments. Per tant, el temps dels profetes era de predicció de les promeses.
Déu prometé la salvació eterna i la vida beatífica sense fi amb els àngels i l'herència incorruptible, la glòria eterna, la dolçor del seu rostre, la llar santa als cels i, després de la resurrecció, la fi de la por de la mort. Aquestes són les promeses finals cap a les quals està dirigida tota la nostra tensió espiritual: quan les haguem aconseguit, no cercarem res més, no demanarem res més.
Però, en prometre i en preanunciar, Déu volé també indicar per quina via s'arribarà a les realtats últimes. Prometé als homes la divinitat, als mortals la immortalitat, als pecadors la justificació, als menyspreads la glorificació. Semblava, però, increïble als homes allò que Déu prometia: que ells, des de la seva condició de mortalitat, de corrupció, de misèria, de feblesa, des de pols i cendra que eren, es farien iguals als àngels de Déu. I perquè els homes creguessin, a més del pacte escrit, Déu volé també un mediador de la seva fidelitat. I volé que fos no un príncep qualsevol o un qualsevol àngel o arcanget, sinó el seu únic Fill, per mostrar, mitjançant ell, per quina via ens conduiria a aquell fi que havia promès. Però era poc per a Déu fer del seu Fill qui indica el camí: féu ell mateix camí, perquè tu caminassis guiat per ell pel seu propi camí.
Calia, doncs, preanunciar amb profecies que l'únic Fill de Déu vindria entre els homes, assumiria la natura humana i es faria així home i moriria, ressuscitaria, pujaria al cel, s'asseuria a la dreta del Pare; ell donaria compliment entre els pobles a les promeses i, després d'això, compliria també la promesa de tornar a recollir els fruits d'allò que havia dispensat, a distingir els vasos de la ira dels vasos de la misericòrdia, donant als impis allò que havia amenaçat, als justos allò que havia promès.
Tot això havia de ser preanunciat, perquè altrament hauria causat espant. I així fou esperat amb esperança, perquè ja contemplat en la fe.