«Ecco com és bo i com és dolç que els germans visquin junts!» (Sal 132, 1), perquè quan viuen junts, fraternament, es reuneixen a l'assemblea de l'Església, se senten concordes en la caritat i en una sola voluntat.
Legim que als inicis de la predicació apostòlica aquest gran preccepte era molt sentit i practicat. Es diu, de fet: «La multitud dels que havien passat a la fe tenia un sol cor i una sola ànima» (At 4, 32). En realitat, bé s'adapta al poble de Déu sentir-se germans sota un únic Pare, sentir-se una sola cosa en un mateix Esperit, viure concordes en la mateixa casa i ser membres vius d'un mateix cos.
És realment bonic i dolç habitar junts com a germans. El profeta presenta la comparació d'aquesta serena alegria dient: «Com l'oli perfumat sobre el cap, que baixa sobre la barba d'Aaron, que baixa sobre el vora de la seva vesta» (Sal 132, 2). L'ungüent que servia per a la consagració sacerdotal d'Aaron va ser preparat amb diversos perfums. Déu es va complèixer que aquesta consagració fos feta primer de tot per al seu sacerdot i que també el nostre Senyor fos invisiblement ungit «a preferència dels seus iguals» (Sal 44, 8). Aquesta unció no és terrenal. No va ser consagrat com s'ungien els reis amb el corn ple d'oli perfumat, sinó «amb oli d'alegria» (Sal 44, 8). Per això, després d'aquesta unció, Aaron va ser anomenat per llei «ungit».
Doncs, com aquest ungüent, sobre qualsevol que hi sigui infós, escarmenta dels cors els esperits immonds, així mitjançant l'unció de la caritat, nosaltres emanem la concòrdia, cosa realment dolça a Déu, com afirma l'Apostol: «Nosaltres som la fragància de Crist» (2 Cor 2, 15). Com, doncs, aquest ungüent va ser agradable a Déu en el primer sacerdot Aaron, així és bonic i alegre que els germans visquin junts.
Ma l'ungüent baixa del cap a la barba i la barba és el decor de l'edat viril. És necessari, per tant, que nosaltres siguem nens en Crist únicament per allò que va ser dit, que som nens és a dir només en tant que privats de malícia, però adults en l'intel·ligència i en la saviesa.
L'Apostol anomena nens tots els infidels, perquè, no sent capaços d'aliment sòlid, encara tenen necessitat de llet, just com diu el mateix Apostol: «Us he donat a beure llet, no un aliment sòlid, perquè no n'éreu capaços i ara tampoc ho sou» (1 Cor 3, 2). Nosaltres, en canvi, hem de ser adults.

Dels «Tractats sobre els salms» de sant Hilari de Poitiers, bisbe