Jesús corre espontàniament a trobar aquelles patiments que havien estat predits sobre ell; els havia anunciat sovint als seus discípols, fins i tot havia repretat Pere perquè no n'acollia amb ganes l'anunci, i havia demostrat que la salvació del món havia de realitzar-se mitjançant ells. Per això s'ofereix a aquells que venien a prendre'l: Sóc jo, el que cerqueu (cf. Jn 18, 5).
Acusat, no va respondre i, podent amagar-se, no va voler fer-ho, encara que moltes vegades, en altres circumstàncies, s'havia allunyat quan li tendien emboscades. A més, va plorar sobre Jerusalem, que amb la seva incredulitat li procurava la mort, i va condemnar a la total destrucció el temple, tot i ser tan cèlebre. Va suportar ser colpejat al cap per un home doblement servil. Va rebre cops, va ser escopit, vituperat, torturat, flagellat i, finalment, crucificat. Va acceptar com a companys de suplici dos lladres, un a cada costat, i va ser considerat a la par dels assassins i dels malfactors. Va rebre vinagre i fel d'una vinya malvada, i va ser coronat d'espines en lloc de de branques de vinya i de raïms. Vestit amb un drap de porpra, va esdevenir rei de burla, i va ser colpejat amb una canya. El seu costat va ser perforat per la llança. Finalment, va ser posat al sepulcre.
Tot això va voler patir per la nostra salvació.
Com que aquells que s'havien deixat dominar pel pecat havien estat sotmesos als càstigs del pecat, ell, exempt per si mateix de tot pecat, després d'haver recorregut tot el camí de la justícia, es va sotmetre al suplici dels pecadors, destruint amb la seva creu el decret de l'antiga maledicció. «Crist», diu Pau, «ens ha redimit de la maledicció de la Llei, fent-se ell mateix maledicció per nosaltres, com està escrit: Maledit qui penja del fusta» (Gal 3, 13; cf. Dt 21, 23), i amb la corona d'espines va posar fi als càstigs d'Adam, aquells càstigs que havia sentit anunciar després del pecat: Maledita sigui la terra per causa teva: espines i cardes et produirà (cf. Gn 3, 17-18). Amb el fel, ell va recollir en si mateix l'amargor i les penes de la vida mortal i els patiments dels homes. Amb el vinagre, ell s'imputa a si mateix la perversió dels homes, i els procura el retorn a millors condicions. Amb la porpra, simbolitza el regne; amb la canya, indica la feblesa i la caducitat de la potestat del diable; amb el cop de mà, manifesta la nostra alliberament, prenent sempre sobre si mateix els càstigs, les correccions i els cops que ens corresponien. Del costat obert, però, no va tenir origen, com ja havia tingut el d'Adam, la dona que amb el seu pecat va engendrar la mort, sinó que va brotar la font de la vida que vivifica el món amb dos rierols. L'un ens renova al batec i ens dona una vida immortal. L'altre serveix per alimentar-nos després del nostre naixement, i precisament a la taula divina, com fa la llet que sosté i fa créixer els nens.

Del «Tractat sobre l'Encarnació del Senyor» de Teòdot, bisbe de Cir