«Glòria a Déu en les altures i pau a la terra als homes que ell estima» (Lc 2, 14), perquè el gra de blat, caigut a terra, ha mort, perquè no regnés sol al cel aquell per la mort del qual vivim i de la feblesa del qual som fortificats i de la seva passió som alliberats de la passió. Per amor seu busquem a la Britània germans que no coneixem, i pel seu don hem trobat aquells que cercàvem sense conèixer-los.
Quin pot dir quanta alegria ha entrat al cor de tots els fidels, pel fet que la nació dels angles, per obra de la gràcia de Déu omnipotent i per les teves fadigues, o germà, hagi escapat de les tenebres de l'error i hagi estat il·luminada per la llum de la santa fe? Renovada en l'ànima, ara trepitja els ídols, als quals abans estava sotmesa amb por insana. S'ajup amb cor pur davant Déu omnipotent. És retallada de les caigudes en el mal per les normes de la santa predicació, es sotmet de cor als manaments de Déu per elevar-se en la comprensió d'ell. S'humilia fins a terra en la pregària, per no jacre a terra amb el seu esperit. De qui és obra tot això, si no d'aquell que diu: «El meu Pare actua sempre i jo actuo»? (Jn 5, 17).
Ell, per demostrar que el món es converteix no per la saviesa dels homes sinó per la seva potència, escollí com a predicadors seus, per enviar-los pel món, homes il·letrats. Ara també ha fet la mateixa cosa, dignant-se de fer coses meravelloses cap a la nació dels angles mitjançant criatures febles. Però és precisament per aquest don del cel, germà caríssim, que juntament amb una gran alegria s'ha de tenir un gran temor.
Sé bé que Déu omnipotent, per mitjà teu, meu estimat, fa miracles estruendosos entre aquest poble que volgué escollir-se. És per això necessari que d'aquest mateix don del cel gaudeixis amb temor, i siguis temerós fins i tot en l'alegria. Alegra't perquè les ànimes dels angles, amb els miracles externs, són atretes a la gràcia interior. Tem perquè, entre els prodigis que succeeixen, l'ànima feble no s'ensopegui presumint de si mateixa; i, mentre exteriorment és honorada, no caigui interiorment per la vanagloria.
De fet, hem de recordar que els discípols, tornant plens d'alegria de la predicació, mentre deien al Mestre celestial: «Senyor, fins i tot els dimonis se'ns sotmeten amb el teu nom» (Lc 10, 17), immediatament se'ls va sentir respondre: «No us alegreu perquè els dimonis se us sotmeten; alegra-vos més aviat perquè els vostres noms estan escrits als cels» (Lc 10, 20).

Dels «Letters» de sant Gregori Magne, papa