Jesús va un home, anomenat Mateu, assegut al banc dels impostos, i li digué: «Segueix-me» (Mt 9, 9). Va, no tant amb la mirada dels ulls del cos, com amb la de la bondat interior. Va un publicà i, com que el mirà amb sentiment d'amor i el trià, li digué: «Segueix-me». Li digué «Segueix-me», és a dir, imita'm. Segueix-me, digué, no tant amb el moviment dels peus, com amb la pràctica de la vida. En efecte, «qui diu que roman en Crist, ha de comportar-se com ell es comportà» (1 Jv 2, 6).
«I ell s'aixecà, continua, i el seguí» (Mt 9, 9). No hi ha de què meravellar-se que un publicà, a la primera paraula del Senyor, que l'invitava, hagi abandonat els guanys de la terra que li estaven a cor i, deixades les riqueses, hagi acceptat de seguir aquell que veia no tenir cap riquesa. En efecte, el mateix Senyor que el cridà externament amb la paraula, l'instruí internament amb una empenta invisible a seguir-lo. Infondí en la seva ment la llum de la gràcia espiritual amb què pogués comprendre com aquell que a la terra l'arrancava de les coses temporals era capaç de donar-li al cel tresors incorruptibles.
«Mentre Jesús estava assegut a taula a casa, s'hi presentaren molts publicans i pecadors i s'assegueren a taula amb ell i amb els discípols» (Mt 9, 10). Aquí, doncs, la conversió d'un sol publicà serví d'estímul a la de molts publicans i pecadors, i la remissió dels seus pecats fou model per a la de tots ells. Fou un autèntic i magnífic signe premonitori de realitats futures. Aquell que seria apòstol i mestre de la fe atragué a si una multitud de pecadors ja des del primer moment de la seva conversió. Ell començà, de seguida al principi, tan bon punt aprengué les primeres nocions de la fe, aquella evangelització que portaria endavant de paral·lel amb el progrés de la seva santedat. Si desitgem penetrar més a fons en el significat d'allò que ha passat, comprendrem que ell no es limità a oferir al Senyor un banquet per al seu cos a la seva habitatge material, sinó que, amb la fe i l'amor, li preparà un convit molt més agradable a l'interior del seu cor. Ho afirma aquell que diu: «Ets a la porta i toco; si algú escolta la meva veu i m'obre la porta, jo entraré a casa seva, soparé amb ell i ell amb mi» (Ap 3, 20).
Li obrim la porta per acollir-lo, quan, escoltada la seva veu, donem de bon grat el nostre assentiment als seus secrets o palesos invitats i ens apliquem amb esmero en la tasca que ens ha confiat. Entra, doncs, per sopar amb nosaltres i nosaltres amb ell, perquè amb la gràcia del seu amor ve a habitar en els cors dels elegits, per restaurar-los amb la llum de la seva presència. Ells, així, són capaços d'avançar sempre més en els desitjos del cel. A la seva vegada, rep també ell restauració mitjançant el seu amor pels béns celestials, com si li oferissin viandes molt gustoses.
Dels «Sermons» de sant Beda el Venerable, sacerdot