Ets, vindran dies, diu el Senyor, en què jo tancarè amb Israel i amb Judà una nova aliança... Posaré la meva llei en les seves entranyes i en els seus cors l’imprimiré: ells em tindràn per Déu i jo els tindré per meu poble... Tots ells, petits i grans, em reconeixeran, diu el Senyor (cf. Jer 31, 31-34). Crist va instituir aquesta nova aliança, ès a dir, la nova alleança en el seu sang (cf. 1 Cor 11, 23), cridant gent dels jueus i de les nacions, perquè es fonés en unitat no segons la carn, sinó en l’Esperit, i constituís el nou poble de Déu. En efecte, els creients en Crist, havent estat regenerats no de llavor corruptible, sinó d’una incorruptible, per la paraula de Déu viva (cf. 1 Pt 1, 23), no de la carn sinó de l’aigua i de l’Esperit Sant (cf. Jn 3, 5-6), constitueixen una raça escollida, un sacerdoci reial, un poble sant, un poble rescatat... allò que un temps no era ni tan sols poble, ara en canvi ès el poble de Déu (cf. 1 Pt 2, 9-10).
Aquest poble messiànic té per cap Crist, que ès estat donat a mort pels nostres pecats, i ès ressuscitat per la nostra justificació (cf. Rm 4, 25), i que ara, després d’haver-se guanyat un nom que ès per damunt de tot altre nom, reina gloriós al cel. Aquest poble té per condició la dignitat i la llibertat dels fills de Déu, en el cor dels quals resideix l’Esperit Sant com en el seu temple. Té per llei el nou manament d’amar com el mateix Crist ens ha estimat (cf. Jn 13, 34). I, finalment, té per fi el regne de Déu, començat a terra pel mateix Déu, i que ha de ser més ampliàt, fins que al final dels segles sigui per èll portat a terme, quan apareixerà Crist, vida nostra (cf. Col 3, 4) i fins i tot les mateixes criatures seran alliberades de la servitud de la corrupció per participar en la gloriosa llibertat dels fills de Déu (cf. Rm 8, 21). Per això, el poble messiànic, tot i que no comprés de fet tots els homes, i apareixent de vegades com el petit ramat, constitueix per a tota la humanitat un ger· validíssim d’unitat, d’esperança i de salvació. Constituit per Crist en una comunió de vida, de caritat i de veritat, ès per èll pres per ser instrument de la redempció de tots i, com a llum del món i sal de la terra (cf. Mt 5, 12-16), ès enviat a tot el món.
Com ja Israel segons la carn, pelegrinant pel desert, ès anomenat l’església de Déu (Ne 13, 1. cf. Nm 20, 4; Dt 23, 1 ss.), així el nou Israel, que camina en el segle present en cerca de la ciutat futura i permanent (cf. Eb 13, 14), s’anomena també l’Església de Crist (cf. Ac 20, 28), omplerta del seu Esperit i proveída de mitjans adequats per a la unió visible i social. Déu ha convocat l’assemblea d’aquells que miren en la fe a Jesùs, autor de la salvació i principi d’unitat i de pau, i n’ha constituít l’església, perquè sigui per a tots i pels singulars el sacrament visible d’aquesta unitat salvífica.

De la Constitució dogmàtica «Lumen gentium» del Concili ecumènic Vaticà II sobre l’Església. (N. 9)