L’oferta de l'Església, que el Senyor va manar de presentar en tot el món, és considerada per Déu un sacrifici pur i li és acceptable. No pas perquè ell necessiti el sacrifici de la nostra part, sinó que més aviat passa que l'ofertant, si el seu don és acceptat, rep ell mateix glòria en allò que ofereix. En efecte, amb el don es manifesta cap al rei tant l'honor com l'amor. Volent el Senyor que nosaltres l'oferíssim en senzillesa i puretat de cor, ens ha advertit dient: «Si doncs presents la teva oferta sobre l'altar i allà et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà el teu don davant de l'altar i va primer a reconciliar-te amb el teu germà, i després torna a oferir el teu don» (Mt 5, 23). És cosa de deure oferir a Déu les primícies de les coses creades com diu també Moisès: «Cap no es presentarà davant del Senyor a mans buides» (Ex 23, 15), de manera que l'home, expressant la seva agraïment mitjançant les coses donades-li gratuïtament per Déu, rep l'honor que d'ell prové.
D'ofertes sempre se n'han presentat a Déu, antigament pels jueus, ara en l'Església. Déu agraeix aquestes últimes, però no va rebutjar les primeres. D'això no es pot concloure que siguin idèntiques. D'igual n'hi ha només l'aparença. En efecte, les primeres es feien per servents, les segones per fills. Únic i idèntic és el Senyor, però l'oferta dels servents té un caràcter propi, i un altre en canvi l'oferta dels fills, perquè la llibertat sigui feta palesa també mitjançant les ofertes.
Davant de Déu, en efecte, res no és sense valor, ni sense significat. I per això ells consagraven a Déu només els dècims dels seus productes, mentre que els que han rebut la llibertat de fills consagren a Déu tot allò que els pertany: donen en goig i llibertat allò que és de major valor, segurs de ser recompensats amb els béns superiors. Fan exactament com aquella vídua pobre de l'Evangeli que posa al tresor del temple tot allò de què viu. És necessari que nosaltres fem l'oferta a Déu i ens mostrem en tot agraïts al Creador, en la sinceritat del llenguatge i en la fe sense hipocresia, en l'esperança ferma, en l'amor ardent, oferint les primícies d'aquelles coses creades que li pertanyen. Només l'Església ofereix a Déu creador aquesta oferta pura, presentant-li en acció de gràcies allò que prové de l'acció creadora divina. En efecte, li oferim coses que són seves, proclamant de manera adequada la comunió i la unitat i confessant la resurrecció de la carn i de l'esperit. Com el pa terrenal, després d'haver rebut la invocació de Déu, no és més pa comú, sinó Eucaristia, i comprèn dues realitats, la terrenal i la celestial, així també els nostres cossos, rebent l'Eucaristia, no són més corruptibles, sinó que posseeixen l'esperança de la resurrecció.

Del tractat «Contra les heretgies» de sant Ireneu, bisbe