Déu «vol que tots els homes siguin salvats i arribin al coneixement de la veritat» (1 Tm 2, 4), per això, ell «que havia parlat ja en temps antics moltes vegades i de diverses maneres als pares per mitjà dels profetes» (Hb 1, 1), quan va arribar la plenitud dels temps, va enviar el seu Fill, Verbo fet carn, ungit d’Esperit Sant, per anunciar la bona nova als pobres, per guarir els cors trencats (cf. Is 61, 1; Lc 4, 18), «metge en la carn i en l’esperit» (sant Ignasi), Mediator entre Déu i els homes (cf. 1 Tm 2, 5). En efecte, la seva humanitat, en la unitat de la persona del Verbo, va ser l’instrument de la nostra salvació. Per això en Crist va tenir lloc el perfecte rescat de la nostra reconciliació i ens va ser donada la plenitud del culte diví.
Aquesta obra de la redempció humana i de la perfecta glorificació de Déu, que té el seu preludi en les meravelloses gestes divines, operades en el poble de l’Antic Testament, va ser completada per Crist Senyor, especialment per mitjà del misteri pascual de la seva beatíssima Passió, Resurrecció de la mort i gloriosa Ascensió, misteri pel qual morint va destruir la nostra mort i resuscitant ens va donar de nou la vida. En efecte, del costat de Crist morint a la creu va néixer el meravellosíssim sacrament de tota l’Església.
Per tant, com Crist va ser enviat pel Pare, així ell també va enviar els apòstols, plens d’Esperit Sant, no només perquè, predicant l’Evangeli a tots els homes, anunciessin que el Fill de Déu amb la seva mort i resurrecció ens ha alliberat del poder de Satanàs i de la mort, i ens ha traslladat al regne del Pare, sinó també perquè, per mitjà del sacrifici i dels sacraments, sobre els quals es fonamenta tota la vida litúrgica, posessin en pràctica l’obra de la salvació, que anunciaven. Així, mitjançant el bateig, els homes són inserits en el misteri pascual de Crist, amb ell morts, sepultats i ressuscitats; reben l’esperit dels fills adoptius «per mitjà del qual cridem: Abbà, Pare!» (Rm 8, 15), i esdevenen aquests veritables adoradors que el Pare cerca.
De la mateixa manera, cada vegada que ells mengen la taula del Senyor, n’proclamen la mort fins que ell vingui. Per això, precisament en el dia de Pentecosta, en què l’Església es va manifestar al món, «aquests que van rebre la paraula» de Pere «van ser batejats». A més, eren assidus en escoltar l’ensenyament dels apòstols i en la comunió fraterna, en la fracció del pa i en les pregàries... lloant junts Déu i gaudint de l’estima de tot el poble (cf. Ac 2, 42. 47).
Des d’aleshores, l’Església mai no ha deixat de reunir-se en assemblea per celebrar el misteri pascual, llegint «en totes les Escriptures el que es referia a ell» (Lc 24, 27), celebrant l’Eucaristia, en la qual són re-presentats la memòria i el triomf de la seva mort, donant alhora gràcies a Déu pel seu don inefable (cf. 2 Cor 9, 15) en Crist Jesús, «a lloança de la seva glòria» (Ef 1, 12), per virtut de l’Esperit Sant.

De la Constitució «Sacrosanctum Concilium» del Concili ecumènic Vaticà II sobre la sagrada Litúrgia