Frares, us vorem ambrosament aquesta caritat, no només cap als vostres companys de fe, sinó també cap a aquells que es troben fora, siguin pagans que encara no creuen en Crist, o siguin separats de nosaltres, perquè, mentre reconeixen amb nosaltres el mateix cap, estan, però, separats del cos. Frares, sentim dolor per ells, com per als nostres germans. Deixaran de ser nostres germans, quan no diguin més «Pare nostre» (Mt 6, 9).
El Profeta va dir a alguns: «Als que us diuen: No sou els nostres germans, responeu: Sou els nostres germans» (Is 66, 5 segons els LXX). Reflexioneu sobre qui hagi pogut fer servir aquesta expressió: potser dels pagans? No, perquè segons el llenguatge scripturístic i eclesiàstic no els anomenem germans. Potser dels jueus que no van creure en Crist?
Llegiu l’Apòstol i notareu que quan ell diu «germans» sense cap afegit, vol dir els cristians: «Però tu, per què jutges el teu germà? I tu també, per què menyspries el teu germà?» (Rm 14, 10). I en un altre passatge escriu: «Soveu vosaltres els que cometeu injustícia i robau, i això als germans!» (1 Cor 6, 8).
Per tant, aquests, que diuen: «No sou els nostres germans», ens anomenen pagans. Per això volen rebatptejar-nos, afirmant que nosaltres no posem el que ells donen. N’és conseqüència el seu error, de negar, és a dir, que nosaltres som els seus germans. Però per a quina raó el profeta ens va dir: «Vosaltres els dieu: sou els nostres germans», si no perquè reconeixem en ells allò que ells no reconeixen en nosaltres? Per tant, ells, no reconeixent el nostre bateig, diuen que nosaltres no som els seus germans; nosaltres, en canvi, no exigint de nou en ells el bateig, sinó reconeixent-lo nostre, els diem: «Sou els nostres germans».
Diguin també ells: «Per què ens cerqueu, per què ens voleu?». Nosaltres respondrem: «Sou els nostres germans». Ens diguin: «Anau-vos-en de nosaltres, no tenim res a veure amb vosaltres». Bé, nosaltres, en canvi, tenim absolutament part amb vosaltres: confessem el Crist únic, hem de ser en un sol cos, sota un únic Cap.
Per tant, us conjurem, germans, per les mateixes entranyes de la caritat, del llet de la qual som alimentats, del pa de la qual ens fortifiquem, per Crist, el nostre Senyor, per la seva mansuetud us conjurem. És hora que fem servir una gran caritat cap a ells, una infinita misericòrdia en suplicar Déu per ells perquè finalment els concedeixi idees i sentiments de saviesa per penedir-se i comprendre que no tenen absolutament cap argument per oposar a la veritat. A ells només els ha quedat la feblesa de l’animositat, la qual tant més és malalta quant més creu d’abundar en forces. Us conjurem, deia, pels dèbils, pels savis segons la carn, pels homes rústecs i materials, pels nostres germans que celebren els mateixos sacraments, encara que no amb nosaltres, però els mateixos; pels nostres germans que responen un únic Amen com nosaltres, encara que no amb nosaltres. Expresseu a Déu la vostra profunda caritat per ells.

Del «Comentari als salms» de sant Agustí, bisbe