Romuald, en haver viscut tres anys a la ciutat de Parenzo, el primer any va fundar un monestir i hi va posar un abat amb els germans, mentre que els altres dos anys va romandre tancat i retirat. Allà la gràcia de Déu el va portar a tal alçada i grau de perfecció que, inspirat per l'Esperit Sant, va preveure algunes coses que després es van verificar puntualment i amb els raigs de la intel·ligència va penetrar els misteris amagats de l'Antic i del Nou Testament.
De fet, sovint la contemplació de Déu el rapava d'una manera tan intensa que, gairebé tot dissolt en llàgrimes i cremant d'un ardor inefable d'amor de Déu, deia en veu alta: «Estimada Jesús, pau del meu cor, desig inefable, dolçor i suavitat dels àngels i dels sants», i altres expressions semblants. El que ell deia amb goig sota l'acció de l'Esperit Sant, nosaltres no som capaços d'expressar-lo amb paraules humanes, ni tan sols en la mínima part.
Arreu on el sant hagués disposat d'habitar, construïa primer un oratori amb l'altar en una petita cela, i després es tancava i prohibia als altres d'entrar-hi. Va canviar diverses vegades de residència. Finalment, sentint ja proper el moment d'acabar els seus dies, va tornar al monestir que havia construït a la Vall de Castro, i allà, esperant sense por la mort, va decidir construir-se una cela amb oratori, on romandre tancat en silenci, fins a la seva partida del món.
Un cop edificat l'ermitatge, s'aprestava a tancar-s'hi, quan el seu cos va començar a declinar ràpidament més per la vellesa avançada que per malaltia. Les forces li anaven minvant i les malalties s'agreujaven. En aquest estat, una vegada al capvespre va fer sortir de la seva cela els dos germans que l'assistien, ordenant-los que tanquessin la porta i que no tornessin sinó per al Matí de l'endemà. Aquests, però, el van complaure de mala gana, preocupats pel seu estat alarmant. En lloc d'allunyar-se, però, es van amagar allà a prop, escoltant. A un cert moment, no sentint res més, van entrar a la pressa, van encendre la llum i van trobar el sant ja cadàver. La seva ànima benaurada havia partit cap al cel. Aquella gemma preciosa, el valor de la qual restava ignot al món, era dipositada al tresor del suprem Rei.
 
De la "Vida de sant Romuald" escrita per sant Pier Damiani