L'home i la dona, que per al pacte d'amor conjugal «ja no són dos, sinó una sola carn» (Mt 19, 6), prestant-se una ajuda i un servei mutu amb la íntima unió de les persones i de les activitats, experimenten el sentit de la seva unitat i sempre més plenament l'assoleixen.
Aquesta íntima unió, en tant que donació mútua de dues persones, així com el bé dels fills, exigeixen la plena fidelitat dels cònjuges i en reclamen la indissoluble unitat.
El Senyor Crist ha vessat l'abundància de les seves benediccions sobre aquest amor multiforme, sorgit de la font de la divina caritat i estructurat sobre el model de la seva unió amb l'Església.
De fet, com un temps Déu va anar al seu poble amb un pacte d'amor i de fidelitat, així ara el salvador dels homes i espòs de l'Església va al trobament dels cònjuges cristians a través del sacrament del matrimoni. A més, roman amb ells perquè, com ell mateix va estimar l'Església i es va donar per ella, així també els cònjuges puguin estimar-se l'un a l'altre fidelment, per sempre, amb mútua dedicació.
L'autèntic amor conjugal és assumit en l'amor diví i és sostingut i enriquit per la força redemptora de Crist i per l'acció salvífica de l'Església, perquè els cònjuges, de manera efectiva, siguin conduïts a Déu i siguin ajudats i reforçats en la sublim missió de pare i mare.
Per aquest motiu els cònjuges cristians són corroborats i com consagrats per un sacrament especial per als deures i la dignitat del seu estat. I ells, complint en força d'aquest sacrament el seu deure conjugal i familiar, penetrats de l'esperit de Crist, pel qual tota la seva vida és envaïda de fe, esperança i caritat, tendeixen a assolir sempre més la seva pròpia perfecció i la mútua santificació, i per això junts participen en la glorificació de Déu.
En conseqüència, prevenuts per l'exemple dels pares i per la pregària en família, els fills, i fins i tot tots aquells que conviuen en l'àmbit familiar, trobaran més fàcilment el camí de la formació humana, de la salvació i de la santedat. Quant als esposos, investits de la dignitat i responsabilitat de pare i mare, compliran diligentment el deure de l'educació, sobretot religiosa, que correspon primer de tot a ells.
Els fills, com a membres vius de la família, contribueixen també a la seva manera a la santificació dels pares. Respondran, de fet, als beneficis rebuts dels pares amb afecte reconeixent, amb devoció i confiança; i seran propers a ells, com convé als fills, en les adversitats i en la solitud de la vellesa.
 
De la Constitució pastoral «Gaudium et spes» del Concili ecumènic Vaticà II sobre l'Església en el món contemporani