Considerem, germans, com en aquesta nostra casa l'ordre de la caritat ha distribuït tres deures: el servei a Marta, la contemplació a Maria, la penitència a Llàtzer. Qualsevol ànima que sigui perfecta posseeix totes aquestes tres coses juntes, i per tant sembla més aviat que a cadascuna li convé millor l'una o l'altra d'elles, de manera que alguns es dediquen a la santa contemplació, altres són devots al servei dels germans, i d'altres, finalment, repassen el seu passat en l'amargor de la seva ànima, com els morts que dormen als sepulcres. Sí, és necessari precisament això, que Maria experimenti el seu Déu amb sentiments de tendresa i d'exaltació, que Marta s'ocupi del proïsme amb benevolència i misericòrdia, que Llàtzer amb tristesa i humilitat pensi en si mateix.
Cadascú consideri en quin d'aquests estats es troba. «Encara que enmig d'aquesta ciutat es trobessin aquests tres homes, Noè, Daniel i Job, ells, amb la seva justícia, salvaran ells mateixos, diu el Senyor, però no salvaran el fill ni la filla» (Ez 14, 16). No volem enganyar ningú; que el cel vulgui que ningú de vosaltres s'enganyi a si mateix! Aquells als quals no s'ha confiat cap càrrec, ni s'ha atribuït cap servei, hauran absolutament de seure, o bé amb Maria als peus de Jesús, o bé segurament amb Llàtzer dins l'enclos del sepulcre.
Per què Marta no hauria d'inquietar-se per moltes coses, donat que és sol·licitada per moltes? A tu, però, que no et trobes en aquesta necessitat, de les dues una és necessària: o bé no turbar-se gens, sinó deliciar-se més en el Senyor; o bé, si encara no ets capaç de fer això, no preocupar-te per moltes coses, sinó com el Profeta diu de si mateix, ocupar-te de tu mateix.
Maig, però, la mateixa Marta és necessari que sigui amonestada, recordant-li que allò que sobretot és requerit en els administradors és que siguin trobats fidels. Serà fidel aquell que no busca el seu propi interès, sinó el de Jesucrist, que tingui una intenció pura, que no faci la seva voluntat, sinó la del Senyor, i que actui de manera ordenada. N'hi ha, de fet, el cui ull no és simple, i reben la recompensa que es mereixen. N'hi ha que es deixen portar pels seus sentiments interiors, i tot allò que ofereixen en queda contaminat, precisament perquè en ells es troba només la seva pròpia voluntat.
Vine ara amb mi al cant nupcial, i considerem com l'espòs, allà on crida l'espòsa, no ha omitit cap d'aquestes tres coses, i n'ha afegit cap altra: «Alça't, diu, afegeix-te amiga meva, la meva bella, la meva colometa, i vine». No és potser amiga aquella que, atenta als interessos del Senyor, amb fidelitat posa a la seva disposició fins i tot la seva pròpia vida? Totes les vegades, de fet, que per a un dels seus germans més petits interromp l'estudi espiritual, ofereix espiritualment per a ell la seva pròpia vida. I no és potser bella aquella que, contemplant amb el rostre descobert la glòria del Senyor, es transforma en la mateixa imatge de claror en claror, com sota l'acció de l'Esperit? I no és potser una colometa aquella que plora i gimeix en les esquerdes de la roca, en els forats de la muralla, com si fos enterrada sota una pedra?

Dels "Sermons" de sant Bernat, abat