La caritat no busca el seu interès
Què s'ha d'entendre aquí per llei de Déu, sinó la caritat, mitjançant la qual sempre tenim present en la nostra ment com s'han d'observar en la pràctica els precets de la vida?
D'aquesta llei diu la veu de la Veritat: «Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres» (Jn 15, 12). D'ella Pau afirma: «El compliment de la llei és l'amor» (Rm 13, 10). I de la mateixa diu encara: «Porteu els pesos els uns dels altres, i així complireu la llei de Crist» (Gal 6, 2). En veritat, per llei de Crist no es pot entendre res més convenient que la caritat, que complim quan portem per amor els pesos dels germans.
Ma aquesta mateixa llei és dita múltiple, perquè la caritat s'estén amb sol·licitud premurosa a les obres de totes les virtuts.
Comença, certament, de dos precets, però s'expandix a innumerables altres. Molt bé Pau enumera la complexitat d'aquesta llei, en dir: «La caritat és pacient, és benigna la caritat; no és envejososa la caritat, no s'envergonxa, no s'infla, no manca de respecte, no busca el seu interès, no s'irrita, no té en compte el mal rebut, no es regode de la injustícia, però es regode de la veritat» (1 Cor 13, 4-6).
«La caritat és pacient», perquè suporta amb serenitat els torts rebuts.
«És benigna», perquè en canvi dels mals ofereix béns amb amplada.
«No és envejososa», perquè no desitja res en aquest món, i per tant no sap envejar els èxits terrenals.
«No s'envergonxa», perquè no s'exalta dels béns exteriors, mentre desitja ardentment el premi d'una recompensa interior.
«No manca de respecte», perquè, expandint-se en l'amor únic de Déu i del proisme, ignora tot allò que és contrari a la rectitud.
«No és ambiciosa», perquè, ocupant-se intensament dels seus béns interns, no sent gens a l'exterior el desig de les coses alienes.
«No busca el seu interès», perquè tot allò que posseeix de manera transitòria aquí abaix ho descuida com si fos d'altres, i no reconeix res de seu, sinó allò que perdura amb ella.
«No s'irrita», perquè, fins i tot si és provocada pels injustícies, no s'excita a cap moviment de venjança, i espera recompenses futures majors pels grans travails sostinguts.
«No té en compte el mal rebut», perquè, enfortint l'ànima en l'amor del bé, arrenca de les arrels tota forma d'odi i no sap retenir a l'ànima allò que macula.
«No es regode de la injustícia», perquè, anhelant únicament l'amor cap a tots, no es regode de cap manera de la ruïna dels adversaris.
«Però es regode de la veritat», perquè, estimant els altres com a si mateixa, i veient en ells la rectitud, s'alegra com d'un benefici i progrés propi.
Complexa i polivalent, doncs, és aquesta llei de Déu.
Sant Gregori Magne, papa