La passió del Senyor i Salvador nostre Jesús Crist és garantia segura de glòria i, alhora, ensenyança de paciència.
Què no han de esperar els cors dels fidels de la gràcia de Déu! En efecte, al Fill unigènit de Déu, coetern al Pare, semblant-li massa poc néixer home entre els homes, volé arribar fins al punt de morir com a home i, a més, per mans d'aquells homes que ell mateix havia creat.
Gran cosa és allò que el Senyor ens promet per al futur, però és molt més gran allò que celebrem recordant allò que ja s'ha complert per a nosaltres. On eren i què eren els homes, quan Crist va morir pels pecadors? Com es pot dubtar que ell donarà als seus fidels la seva vida, quan per ells no va vacil·lar a donar fins i tot la seva mort? Per què els homes s'esforcen a creure que un dia viuran amb Déu, quan ja s'ha verificat un fet molt més increïble, el d'un Déu mort pels homes?
Què és, en efecte, Crist? És aquell del qual es diu: «En el principi era el Verbo, i el Verbo era amb Déu, i el Verbo era Déu» (Jn 1, 1). Doncs, aquest Verbo de Déu «es fé carn i va acampar entre nosaltres» (Jn 1, 14). Ell no tenia res en si mateix pel qual pogués morir per nosaltres, si no hagués pres de nosaltres una carn mortal. D'aquesta manera, ell, immortal, pogué morir, volent donar la vida pels mortals. Féu participants de la seva vida aquells amb qui havia compartit la mort. Nosaltres, en efecte, no teníem res nostre del qual poguéssim tenir la vida, com ell no tenia res del qual pogués rebre la mort. D'on l'intercanvi meravellós: féu seva la nostra mort i nostra la seva vida. Per tant, no vergonya, sinó confiança il·limitada i glòria immensa en la mort de Crist.
Prengué sobre si la mort que trobà en nosaltres i així assegurà aquella vida que de nosaltres no pot venir. Allò que nosaltres, pecadors, havíem meregut pel pecat, el pagà aquell que era sense pecat. I llavors, no ens donarà ara allò que mereixem per justícia, ell que és l'artífex de la justificació? Com no donarà el premi dels sants, ell, fidelitat personificada, que sense culpa suportà el càstig dels dolents?
Confessem, doncs, germans, sense por, sinó més aviat proclamem que Crist fou crucificat per nosaltres. Digam-ho, no ja amb por, sinó amb goig, no amb vergonya, sinó amb orgull.
L'apòstol Pau ho comprené bé i ho féu valer com a títol de glòria. Podia celebrar les més grans i fascinants fites de Crist. Podia gloriar-se evocant les excel·lents prerrogatives de Crist, presentant-lo com a creador del món en tant que Déu amb el Pare, i com a amo del món en tant que home semblant a nosaltres. Tanmateix, no digué res més que això: «Quant a mi, no tingui altra glòria que en la creu del nostre Senyor Jesús Crist» (Gal 6, 14).

Dels «Discursos» de sant Agustí, bisbe