L'ànima en gràcia magnifica el Senyor

L'àngel, que anunciava el misteri, volgué garantir-ne la veracitat amb una prova i anuncià a la verge Maria la maternitat d'una dona vella i estèril, per demostrar així que a Déu és possible tot allò que vol. En sentir-ho Maria, es posà en camí de pressa cap a la muntanya, no perquè fos increïble de la profecia o incerta de l'anunci o dubtés de la prova, sinó perquè era feliç de la promesa i desitjosa de complir devotament un servei, amb l'ímpetu que li venia de la joia interior. On, ara, plena de Déu, podia afanyar-se a anar si no cap amunt? La gràcia de l'Esperit Sant no comporta lenteses.

De seguida es fan sentir els beneficis de la venuda de Maria i de la presència del Senyor. En efecte, «en sentir Elisabet el salut de Maria, l'infant saltà d'alegria al seu ventre, i Elisabet es va omplir d'Esperit Sant» (cf. Lc 1, 41). Cal fer atenció a la selecció de les paraules individuals i al seu significat. Elisabet va sentir primer la veu, però Joan va percebre primer la gràcia; ella va sentir segons l'ordre de la natura, ell va exultar en virtut del misteri; ella va sentir l'arribada de Maria, ell la del Senyor; la dona l'arribada de la dona, el nen l'arribada del nen. Elles parlen de les gràcies rebudes, ells, al ventre de les seves mares, realitzen la gràcia i el misteri de la misericòrdia en benefici de les pròpies mares: i aquestes, per un doble miracle, profetitzen sota la inspiració dels fills que porten.

Del fill es diu que va exultar, de la mare que va ser omplerta d'Esperit Sant. No va ser primer la mare a ser omplerta de l'Esperit, sinó que va ser el fill, ple d'Esperit Sant, a omplir també la mare.
Exultà Joan, exultà també l'esperit de Maria. Però mentre d'Elisabet es diu que va ser omplerta d'Esperit Sant quan Joan va exultar, de Maria, que ja era omplerta d'Esperit Sant, es diu que llavors el seu esperit va exultar. Aquell que és incomprensible, operava de manera incomprensible a la mare. L'una, Elisabet, va ser omplerta d'Esperit Sant després de la concepció, Maria, en canvi, abans de la concepció.
«Benaïda —digué— tu que has cregut» (cf. Lc 1, 45). Però beneïts també vosaltres que heu escoltat i heu cregut: tota ànima que creu concep i engendra el Verbo de Déu i reconeix les seves obres.
Hi hagi en cadascú l'ànima de Maria per magnificar el Senyor; hi hagi en cadascú l'esperit de Maria per exultar en Déu. Si n'hi ha una sola mare de Crist segons la carn, segons la fe, en canvi, Crist és el fruit de tots, ja que tota ànima rep el Verbo de Déu, sempre que, immaculada i immune de vicios, guardi la castetat amb pudor intemerat. Tota ànima que podrà mantenir-se així, magnifica el Senyor com magnificà el Senyor l'ànima de Maria, i el seu esperit exultà en Déu salvador.

Com heu pogut llegir també en altres llocs: «Magnifiqueu el Senyor amb mi» (cf. Sal 33, 4), el Senyor és magnificat no perquè la paraula humana pugui afegir alguna cosa a la grandesa del Senyor, sinó perquè ell és magnificat en nosaltres. Crist és la imatge de Déu: per això l'ànima que compleix obres justes i piadoses magnifica la imatge de Déu, a semblança de la qual ha estat creada, i mentre la magnifica, participa d'alguna manera de la seva grandesa i s'eleva.

Sant Ambròs