Ciència i raó en el disseny únic de Déu
L'activitat humana, com deriva de l'home, així és ordenada a l'home. L'home, en efecte, quan treballa, no només modifica les coses i la societat, sinó que també es perfecciona a si mateix. Aprèn moltes coses, desenvolupa les seves facultats, és portat a sortir de si mateix i a superar-se. Aquest desenvolupament, si és ben comprès, val més que les riqueses exteriors que es poden acumular. L'home val més pel que és que pel que té.
De la mateixa manera, tot allò que els homes fan amb la finalitat d'aconseguir una major justícia, una fraternitat més extensa i un ordre més humà en les relacions socials, té més valor que els programes en el camp tècnic. Aquests, en efecte, poden proporcionar, per dir-ho així, la matèria per a la promoció humana, però per si sols no valen en cap manera per a realitzar-la.
Aquí, doncs, és la norma de l'activitat humana. Segons el disseny de Déu i la seva voluntat, l'activitat de l'home ha de correspondre al veritable bé de la humanitat, i permetre als individus, tant en tant que singulars com a membres de la col·lectivitat, de cultivar i d'actualitzar la seva vocació integral.
Molts dels nostres contemporanis, però, semblen temer que, si es fan massa estrets els llaços entre activitat humana i religió, s'impedeixi l'autonomia dels homes, de les societats, de les ciències. Ara bé, si per autonomia de les realitats terrenals entenem que les coses creades i les mateixes societats tenen lleis i valors propis, que l'home ha de descobrir, utilitzar i ordenar gradualment, aleshores es tracta d'una exigència legítima, que no només és postulada pels homes del nostre temps, sinó que també és conforme a la voluntat del Creador. En efecte, és de la mateixa seva condició de criatures que totes les coses en deriven la seva pròpia consistència, veritat, bondat, les seves lleis pròpies i el seu ordre; i tot això l'home està obligat a respectar, reconeixent les exigències de mètode pròpies de cada ciència o art. Per tant, si la recerca metòdica de cada disciplina procedeix d'una manera veritablement científica i segons les normes morals, no estarà mai en real contrast amb la fe, perquè les realitats profanes i les realitats de la fe tenen origen en el mateix Déu. Més aviat, qui s'esforça amb humilitat i amb perseverança de sondejar els secrets de la realtat, fins i tot sense que ell se n'adoni, és com si fos conduït per la mà de Déu, el qual, mantenint en existència totes les coses, fa que siguin allò que són. A aquest punt, ens sigui permès deplorar certs actituds mentals, que de vegades no falten ni tan sols entre els cristians. Alguns, per no haver percebut prou bé la legítima autonomia de la ciència, susciten contencions i controvèrsies i perverteixen molts esperits a tal punt que els fan creure que la ciència i la fe s'oposen entre si.
Però si amb l'expressió «autonomia de les realitats temporals» s'entén que les coses creades no depenen de Déu, que l'home pot fer-les servir sense referir-les al Creador, aleshores tots aquells que creuen en Déu perceben quant de falses siguin aquestes opinions. La criatura, en efecte, sense el Creador desapareix.
De la Constitució «Gaudium et spes» del Concili ecumènic Vaticà II sobre l'Església al món contemporani.
