L'Esperit Sant santifica tota l'Església
Déu Pare va confiar al seu Fill una missió a complir a la terra (cf. Jn 17, 4). Quan aquesta va ser completada, va arribar el moment de la Pentecosta. Aleshores va ser enviat l'Esperit Sant per a operar sense cessar la santificació de l'Església, i els creients tinguessin així per Crist accés al Pare en un sol Esperit (cf. Ef 2, 18). Aquest és l'Esperit que dona la vida, és la font d'aigua que brolla per a la vida eterna (cf. Jn 4, 14; 7, 38-39); per ell el Pare dona la vida als homes, morts per el pecat, i un dia ressuscitarà els seus cossos mortals en Crist (cf. Rm 8, 10-11). L'Esperit habita en l'Església i en els cors dels fidels com en un temple (cf. 1 Cor 3, 16; 6, 19) i en ells prega i dona testimoni de l'adopció filial (cf. Gal 4, 6; Rm 8, 15-16 i 26). Ell guia l'Església cap a tota la veritat (cf. Jn 16, 13), l'unifica en la comunió i en el servei, la proveeix de diversos dons jeràrquics i carismàtics, amb els quals la dirigeix i l'embelleix dels seus fruits (cf. Ef 4, 11-12; 1 Cor 12, 4; Gal 5, 22). Amb la força de l'Evangeli la fa rejuvenir, la renova contínuament i la condueix a la perfecta unió amb el seu Espos. De fet, l'Esperit i l'Esposa diuen al Senyor Jesús: Vinga! (cf. Ap 22, 17).
L'Església universal es presenta com a «un poble reunit en la unitat del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant».
La comunitat catòlica dels fidels, consagrada per l'unció de l'Esperit Sant (cf. 1 Jn 2, 20. 27), no pot equivocar-se en el creure. El poble de Déu gaudeix d'aquesta infal·libilitat quan en el seu conjunt, incloent-hi la jerarquia i els laics, expressa el seu consens universal en matèria doctrinal i moral.
Per la consciència de la fe, formada amb l'assistència i el suport de l'Esperit de veritat, el poble de Déu, sota la guia del sagrat magisteri, al qual fidelment es conforma, acull no la paraula dels homes sinó, com és en realitat, la paraula de Déu (cf. 1 Ts 2, 13), s'adhereix indefectiblement «a la fe un cop per sempre transmesa als sants» (Jd 3), amb recte judici penetra en ella més a fons i més plenament l'aplica en la vida.
L'Esperit Sant, mitjançant els sacraments i els ministeris, santifica el poble de Déu, el guia i l'adorna de virtuts. A més, «distribuint a cadascú els seus dons com li agrada a ell» (1 Cor 12, 11), dispensa també entre els fidels de tot ordre gràcies especials, amb les quals els fa aptes i disposats a assumir diverses tasques i missions útils al renovament de l'Església i al seu desenvolupament. Això és el que diu l'Escriptura: «A cadascú ... la manifestació de l'Esperit és donada perquè torni a comú avantatge» (1 Cor 12, 7). Aquests carismes, extraordinaris o també més senzills i més àmpliament difosos, són apropiats a les necessitats de l'Església i per tant s'han d'acollir amb gratitud i alegria.
De la Constitució dogmàtica «Lumen gentium» del Concili ecumènic Vaticà II sobre l'Església
