El poble cristià celebra la memòria dels màrtirs amb religiosa solemnitat, tant per estimular-se a imitar-los, com per associar-se als seus mèrits i rebre ajuda de les seves pregàries: però no a ells s'eleven altars, sinó, en memòria seva, a Déu mateix, que és Déu dels màrtirs. Quin celebrant, oficiant a l'altar als llocs de sepultura dels seus sants cossos, ha dit mai: oferim el sacrifici a tu, Pau, o Pere, o Ciprià? L'oferta és feta a Déu als llocs on són recordats aquells que ell ha coronat; precisament d'aquests llocs ha de provenir l'impuls a un esforç major de caritat, tant cap a aquells que podem imitar, com cap a aquell del qual necessitem ajuda per poder-los imitar.
Per tant, nosaltres honrem els màrtirs amb aquell culte d'amor i de comunió amb el qual també en aquesta vida honrem els homes sants de Déu, el cor dels quals sentim disposat al martiri per la veritat de l'Evangeli. Però als màrtirs que, havent superat totes les proves, són vencedors en la vida beatífica, aixequem una lloa més devota i segura que no pas a aquells que encara combaten en aquesta vida.
Amb aquell culte que amb paraula grega diem «latrìa», no honrem ni ensenyem a honrar sinó Déu sol, ja que és una espècie de servei degut pròpiament a la sola divinitat.
Atès que a aquest culte pertany l'oferta del sacrifici –i per això es diu idolatria la d'aquells que l'ofereixen als ídols–, de cap manera oferim ni fem oferir res d'aquesta mena a cap dels màrtirs, ni a cap ànima santa ni àngel. I qualsevol que caigués en aquest error és reprehat segons la sana doctrina, tant perquè es corregeixi, com perquè n'estigui preservat. Fins i tot els mateixos sants, tant homes com àngels, no volen que se'ls tributi aquell honor que saben degut a Déu sol. Això va resultar evident en Pau i Bernabé quan els licaonis, empenyuts pels miracles fets per ells, volien sacrificar-los com a divinitats; ells, arrancant-se les vestidures, afirmant i intentant persuadir-los que no eren déus, van prohibir de fer-ho. Però una cosa és allò que ensenyem i una altra allò que ens toca tolerar; una cosa és allò que hem d'ensenyar i una altra allò que som obligats a rectificar o empesos a suportar, fins que no aconseguim corregir-ho.

Del «Tractat contra Fausto» de Sant Agustí, bisbe